Marató de Collserola 2012.

Avui tocava participar en la Marató de Collserola per segon any consecutiu. Amb l'esperança de que es mantingués el mateix circuit i, aprofitant l'experiència de l'edició anterior, volia provar de millorar el cronòmetre i la classificació (enllaç a la crònica 2011).

El primer contratemps em va venir donat pel GPS que no trobava els satèl·lits. Ja em va passar l'any anterior, i això fa que en els 2 primer quilòmetres estigui més pendent del rellotge que de la cursa, em despisto en el corriol de pujada i perdo algunes posicions, però no m'amoïno perquè tot just han estat pocs segons.

Un cop dalt i recuperat de la breu pujada inicial vaig a un ritme més ràpid en tot el tram de baixada i m'avancen menys competidors que l'any passat. D'aquesta forma al final de la primera pujada, sobre els quilòmetres 14 o 15, passo un noi i ja em situo probablement entre els 10 primers.

La baixada següent d'uns 3 quilòmetres l'aprofito per controlar una mica més i menjar. Ja em funciona el GPS i puc saber la velocitat. En la segona pujada, enxampo 2 corredors més només començar-la. Un cop dalt em diuen al control que tinc el següent a uns 4 minuts. Crec que vaig vuité però no estic segur.

En la baixada que segueix per un corriol fantàstic puc passar dos més que baixen junts amb problemes físics. Els dono ànims i baixo gaudint moltíssim d'aquell tram. Portem 22-23 quilòmetres i em sento molt fresc. Hauria d'anar sisé i, si segueixo així, tard o d'hora hauria de trobar-me algún competidor.

Arribo a la tercera pujada que és un triple dent de serra i després de la primera part cometo un greu error i perdo el camí. Corro per una pista ample i no trobo cap senyal durant força metres. Després d'una bona estona veig en una bifurcació que no hi ha cap senyal i ja confirmo les meves sospites. Baixo com un esperitat i m'avisen uns nois que anaven en MTB que el camí era més baix. Corro tant com puc i començo a passar corredors que ja havia deixat enrere abans i em pregunten que m’ha passat. Em maldic per la greu distracció, doncs no estava pas mal assenyalat i se m'ha anat la pinça en aquell punt per distreure'm.

Pujo els dos dents de serra següents a bloc, les cames es queixen per primer cop, però vaig molt encès. Finalment arribo al control del quilòmetre 30, on deixo enrere al 5è o 6è home avançat d’ençà que he rectificat. Em marquen i veig que estic en sisena posició de nou. Tot just començar la baixada, em surten 4 corredors d'un corriol incorrecte com a braus. S'havien equivocat també, però ells amb motiu, doncs certament no estava ben indicat allà. M'enganxo amb ells i no tinc clar si són tots els que tenia davant. Segons els meus comptes en falta 1.

Un d'ells, que semblava força jove, es posa al capdavant i tira amb molta força a la baixada. Jo em situo segon i no li perdo comba. Noto molt a prop que en ve un més al darrera. Em permeto treure una barreta i me l’empasso com puc. Ben segur em farà servei al darrer terç de cursa.

Baixem 2-3 quilòmetres a tomba oberta pel camí. Les cames van bé de moment, però notant ja el desgast. Quan acabi aquesta baixada, només quedarà la darrera pujada. Llarga, constant i, a aquestes alçades de cursa, ben dura.

Hem quedat només 3 en el grup, i ni rastre dels altres. Els companys em confirmen que davant hi ha un altre corredor i que ells realment no han perdut gaire temps quan s'han equivocat de ruta. Per tant, entre nosaltres 3 ens jugarem les dues places del podi que resten.

Només començar la pujada, sobre els quilòmetres 33-34, marco un ritme exigent per veure com van. El més jove fluixeja ja molt al principi a la primera rampa i en molt poc tram li obro un bon forat. L'altre m'aguanta el ritme però manté una distancia prudencial que molt mica en mica es va obrint.

La pujada varia en el seu desnivell però és constant i serpenteja ben amunt entre la vegetació del Parc. Passen els minuts lentament, fa xafogor, però l’aire es net. Vaig molt suat i comprovo a les corbes que vaig obrint forat amb la tranquil·litat que si no puc defensar el segon lloc, tinc el podi quasi a tocar. Estic pujant molt més ràpid que l'any passat, no em cal el GPS per saber-ho. Però entre que he arrencat el dispositiu molts quilòmetres després de la sortida i que m'he perdut durant un bon tram, no sé quants quilòmetres porto de ruta, ni evidentment quants me’n falten.

Reconec que m'he tornat molt dependent del GPS en termes de distància, velocitat i desnivell. M’ajuda molt a dosificar i a planificar el ritme en cada moment.

Passem el darrer control de la prova i fem les darreres rampes. Com suposava, tan aviat la pista comença a baixar i planejar, tot i portar un ritme molt animat, el meu perseguidor comença a escurçar progressivament la distancia. Aquell tram de 3-4 quilòmetres fins a la tartera final de baixada se'm fa molt llarg, malgrat les excel·lents panoràmiques que hi ha.

Així doncs, és arribar a la tartera i abans de començar deixo passar al meu perseguidor que va netament més fort que jo. A la baixada el segueixo per 1 quilòmetre, però ni em plantejo lluitar pel segon lloc. L'esforç que he fet per recuperar el temps perdut als quilòmetres 27-28 comença ja a passar factura. Les cames es queixen quan provo d’allargar la passa per baixar més ràpid i els hi dono una treva. S’ho han ben merescut. Estic tant content d'anar tercer que m’és ben igual la resta.

Arribo a l'asfalt i celebro en la intimitat el meu particular triomf contra mi mateix. Ha estat una victòria incontestable. He baixat 21 minuts el temps de l'any passat, i a més corrent 7 minuts addicionals.

Un cop creuat l’arc i rebent els aplaudiments del públic, li comento al company que si no s'hagués perdut segurament hagués guanyat ell. Jo també penso que si no m'hagués perdut jo, també hagués tingut opcions de victòria, perquè el primer ens ha tret menys de 5 minuts al final. Però clar, tampoc sabem si s’ha permès la llicència de regular els darrers quilòmetres sabent que no tenia cap perseguidor a prop.

Evidentment, tot això són suposicions i les coses han acabat com han acabat i no toca donar-li cap més volta.

Jo he quedat molt satisfet de com he competit i he gaudit molt de la lluita pels llocs d'honor, al igual que va passar a la Popular de Canyelles. Són situacions que no es donen sovint en corredors del nostre nivell i per tant són un al·licient més quan t'ho trobes, doncs entren moltes més variables en joc de les que tens quan corres contra el cronòmetre.

Lliurament de premis. Podi absolut de la Marató de Collserola 2012.

Obsequi al 3er classificat masculí.