dijous, 30 de juliol del 2015

26 de Juliol de 2015: Skyrace Comapedrosa.

Després de l'abandonament a la Núria-Queralt el 4 de Juliol, vaig decidir provar de competir en una cursa amb certa exigència, molt bon cartell i que disposava d'un gran reclam, coronar el Comapedrosa. Amb sortida d'Arinsal i envoltada d'un entorn privilegiat, es resseguia un circuit variat i tècnic que tenia el seu moment estrella prop del quilòmetre 10 a l'haver d'afrontar una dura i dreta pujada al pic més alt d'Andorra.

Perfil de l'Skyrace Comapedroa.

Val a dir que fins allà vaig provar d'anar controlant, pensant que arribant sencer a aquella pujada podria gestionar-la mitjanament bé. Tot i això el gruix de la pujada se'm va fer molt feixuc i no vaig ser capaç d'anar al ritme que m'hagués agradat. Més aviat no en portava cap de ritme.

Arribant al cim tot crestejant. Foto de Josep Mª Muntaner.

Ja en el descens i al baixar de cota les forces van tornar, cosa que em va animar relativament. Això i veure que la recuperació el mateix dia i l'endemà va ser molt bona, han estat les conclusions positives d'aquesta experiència. Les conclusions no tan positives és comprovar com en certs terrenys (bàsicament desnivells molt drets i tècnics) no soc capaç de desenvolupar-me de forma tan solvent com en la resta de terrenys i em veig obligat a baixar el meu ritme considerablement.

Sigui com sigui això fa que em replantegi la cursa que tenia prevista pel mes d'Agost. En comptes de participar a la clàssica Marathon du Moncalm (més alpina i llunyana), he decidit optar per una prova més propera, més corrible i menys tècnica a Figuerola encara que també de distància Marató amb tot just uns +1700 metres.

Això i els variats entrenaments previstos en aquell mes, seran la base de la preparació de cara a l'UltraPirineu del Setembre.

dilluns, 6 de juliol del 2015

4 de Juliol de 2015: Abandonament a la Travessa Núria-Queralt.

En la primera gran prova de llarga distància en aquest 2015 les coses no van sortir gens bé i vaig prendre la decisió d'aturar-me a Bagà (quilòmetre 51) després d'anar durant molts quilòmetres afectat per la forta calor que vam patir des de la mateixa sortida a la Vall de Núria (11h). Marejat i amb evidents signes de deshidratació, poc abans del quilòmetre 40 ja vaig veure que la situació era irreversible i que no podria recuperar-me en cursa dels estralls d'una temperatura que no baixava dels 35ºC ni per sobre dels 1.700 metres d'alçada.


Creu vermella a la Travessa Núria-Queralt.

El primer tram de cursa no va ser tampoc senzill. Des de l'inici i al pas per Fontalba, es notava que no corria cap brisa. El ritme altament conservador no era suficient per evitar el desgast i a mesura que vam començar a baixar de cota l'ofec va anar en augment, fent-se realment dur al pas per Planoles. En aquella zona em vaig perdre fins a 3 cops abans de començar l'ascens cap a la Serra del Montgrony. Seguidament ja de baixada cap a Castellar de n'Hug i, tot i haver reomplert sempre la reserva d'aigua al màxim, vaig arribar a aquell control sense gens d'aigua.

Després de recuperar amb el meu germà, li vaig dir que no creia que pogués arribar a Bagà fins que portéssim 7 hores de cursa. Quedava tota la pujada fins al Coll de Pal, que reconec no era especialment exigent. Mentre vaig transitar per l'ombra la situació era sostenible, però quan vaig quedar exposat al sol el declivi ja va ser fulminant i els mareigs feien que anés de banda a banda del camí recolzat sobre els bastons.

Per l'arribada al rebost al quilòmetre 44 ja tenia clar que la meva aturada allà seria ben llarga i que a Bagà hauria d'abandonar. Vaig menjar i beure durant una llarga estona, abans d'afrontar la llarga baixada a Bagà on encara hauria d'anar fent algunes aturades per recuperar l'alè.

Vençut per l'abrasadora calor i convençut d'haver gestionat els meus recursos correctament em vaig resignar a aturar-me definitivament. No considerava lògic competir en aquelles condicions. Feia moltes hores que que em notava les pulsacions 20 o 25 bpm per sobre del que seria normal. Això estès a la resta cos, amb les extremitats bullint i cada cop més preocupat per no agafar un cop de calor que em portés a un col·lapse...

La decisió va ser sortir jo mateix de la cursa abans de no sortir a la força, perquè estic encara convençut que si no m'arribo a aturar el desenllaç hauria estat desagradable.

Toca ara fer el mateix descans que hagués fet si hagués completat la Travessa, tot i que l'evident decepció per no haver-ho fet ben segur em suposarà treball extra en l'aspecte psicològic de cara a la Ultra Pirineu.