dilluns, 31 de juliol del 2017

29 de Juliol de 2017: Trail Catllaràs.

Dintre d'un mes de Juliol una mica boig amb el mix de disciplines, estava la participació en una cursa exigent i on cal regular molt bé a causa de les condicions meteorològiques.

A principis de juny la Ultra Cerdanya Clàssic va anar molt bé a nivell de sensacions. Cert que va fer un temps ideal per córrer i que el recorregut era gairebé tot una catifa, però no deixava de ser una prova que calia gestionar-ho tot correctament. A partir d'aquelles dates, com cada any, es compliquen molt els entrenaments a peu per la pujada de temperatures i la necessitat d'avituallar molt sovint aigua. A més calia preparar la Volta als Ports a mitjans de Juliol, pel que les sortides amb bicicleta eren els entrenaments forts de la setmana.

Tot plegat ha fet que arribés a una cursa de 27 quilòmetres amb +1.700 una mica desubicat i sense gaire rodatge. I això per no parlar d'unes cames molt carregades... però estem aquí per passar-ho bé i gaudir de sensacions i experiències. Si t'exigeixes és perquè vols, i si arribes patint en comptes de gaudint, doncs has d'assumir que t'ho has buscat.

I això va ser el que em vaig trobar al Trail Catllaràs. Tot i les circumstàncies em vaig decidir a sortir fort i mantenir el ritme fins on pogués. Sabia que la calor em perjudicaria, però també ho faria si anava més lent. El primer ascens va ser molt estètic, enmig de boscos i en molts trams corribles.


En els primers 10 quilòmetres es guanyaven 1.000 metres entre boscos.

I fins al quilòmetre 20 vaig poder mantenir un bon ritme de cursa, però després se'm va complicar el llarg descens amb enrampades a les cames que em van fer arribar demanant la hora i amb sensacions de que el meu cronòmetre podia haver estar millor.

La recuperació de la cursa ens deixa en el tram final de preparació per la CCC, prova estrella del 2017. En el trajecte de Courmayeur a Chamonix espero poder fer us de tota l'experiència acumulada els darrers anys. M'agradaria que aquesta fos la darrera gran cursa per sobre de 100 quilòmetres que afronti. Per a que això pugui ser així cal ser molt previngut amb la gestió pròpia de la cursa, la gestió del instint competitiu i, sobretot, les sensacions globals. Tot això crea un delicat equilibri on radica la satisfacció del resultat final. 

dimarts, 18 de juliol del 2017

16 de Juliol de 2017: Marxa ciclista "Volta als Ports d'Andorra".

Debut en una marxa ciclista en una prova sense excessiva exigència en distància ni en desnivell. La Volta als Ports d'Andorra és una clàssica que enguany celebrava la seva 40ena edició. Aquest fet quedava demostrat en la curosa organització, que no va deixar cap detall sense cobrir.

Una marxa on havia de participar amb el meu cosí Xavi, accidentat al març, ja que ell acostumava a prendre-hi part. La seva absència em va fer dubtar molt, però al final em vaig decidir a participar-hi. Finalment el meu cosí David va ocupar el lloc del Xavi i amb la seva experiència em va ajudar molt durant la prèvia i en el transcurs de la marxa.

Pel que fa als serveis al corredor em va semblar un gran detall que abans de la sortida hi havia possibilitat d'esmorzar entrepans i reposteria. Després, durant la prova, els avituallaments estaven estratègicament situats i prou ben assortits. Fins i tot al darrer avituallament a poc més de 5 quilòmetres de l'arribada, en plena ascensió a Arcalís, et recollien el bidó a la carrera i te'l tornaven ple tot corrent sense que haguessis de posar el peu a terra.

El recorregut era prou ajustat com per poder anar a un bon ritme en els quilòmetres inicials sense tenir que patir en excés pel final. L'objectiu inicial era estar al voltant de les 4 hores per cobrir els 82 quilòmetres amb 2.200 metres positius, i per tant calia aprofitar el terreny favorable.

La multitudinaria sortida em donava molt respecte. Per sort, vaig poder mantenir les distàncies en tot moment i no vaig patir cap ensurt en els trams mes aglomerats. Un cop la cursa llarga (de 4 ports) es va desviar, els que participàvem en la cursa de 3 ports vam quedar ben sols per encarar el primer d'ells (l'alt de la Comella). Un primer port que començava dur, però que progressivament es tornava més suau,

El segon Port va ser el que per a mi tenia les pendents més fortes, però també en el seu tram final es tornava menys exigent. Després de carregar aigua just on s'acabava la Collada Beixalís (fregant els 1.800 metres), vam començar un llarg i sinuós descens fins a La Massana.


Ascens a la Collada Beixalís amb bones vistes i poca ombra.


I finalment ens quedava enfrontar-nos al colós de la prova: La Coma d'Arcalís, començant a La Massana i arribant a més de 2.200 metres d'alçada al llarg d'uns 20 quilòmetres. Una pujada molt llarga però potser més progressiva que les dues precedents.

Un cop dalt, els serveis a l'estació d'esquí també van ser excel·lents i després d'un bon dinar vam poder deixar-nos caure fins on teniem aparcat el cotxe a la sortida de la prova.

Una experiència per provar de repetir al 2018 dintre d'un format similar. Propera competició: el Trail Catllaràs en 13 dies.