dilluns, 19 de novembre del 2012

Marató de València 2012.

Ahir al matí vam disputar la 32ena edició de la Marató de València amb una gran ambient als carrers i una climatologia acceptable, tot i que amb certa calor en alguns tram puntual del circuit.

L’estada a l’hotel, molt proper a la sortida, va ser molt agradable, doncs s’hi vivia un gran ambient de maratonians el dia abans i també durant l’esmorzar.
Tot i que totes les prediccions apuntaven pluja el dia de la cursa, no només no va ploure sinó que fins i tot va lluir el sol en molts moments del matí.

Tant la fira com el muntatge de la sortida van estar molt ben parits, i només una errada, suposo de cronometratge, a l’inici de la cursa va fer que haguéssim de repetir la sortida quan tots havíem arrencat i la “mascletà” ja havia petat. Però va ser anecdòtic i sis minuts més tard vam sortir definitivament sense patir ja més incidències.

Els primers 10-11 quilòmetres intento anar tranquil, buscant un ritme proper als 4 min/km, i reconec que en aquest tram no vaig gaire còmode. Arribo fins i tot a avorrir-me en aquell moment de la cursa i vull que passi més ràpid.
Creuo el 10.000 segons el previst en 39’30’’ i a partir d’aquí començo a accelerar i a recuperar posicions. 

Accelero massa ràpid i em surt algun km fregant els 3’30’’, però cap al 13-14 m’estabilitzo ja en una velocitat de creuer entre 3’44’’ i 3’49’’ i vaig fent molt còmode.

El pas per la mitja és el punt més calorós de la cursa. Una avinguda sense edificis alts ni gaires arbres. Aconsegueixo passar la mitja marató segons el millor temps que havia previst: 1h22’02’’. Tenen molts bafles muntats en aquella avinguda on sona “Carros de foc” de forma ininterrompuda.

Ara toca la segona part i em proposo ja parcials de control més petits per veure com evoluciono. Cap al km. 26 encara vaig còmode amb aquell ritme. Sempre passant molta gent  i sempre escoltant molts ànims del públic que provo sempre de correspondre aixecant el polze o saludant.

Un dels punts més curiosos del circuit és un llarguíssim túnel de prop d’1 km, potser. Diria que entre el km. 27 i el km. 28. Allà tenen un munt de bafles penjats, una mitja dotzena al llarg del túnel, on sona música canyera a tot drap (de forma continua la mítica "Played a Live") i fa que aquell punt sense públic i fosc sigui un dels més marxosos de la ruta.

Una estona després, ja passada la catifa del km. 30, cap al 31-32 ja veig que aquell ritme que havia portat fins llavors de forma alegre i sense preocupar-me, ja requeria cert esforç per mantenir-lo. S’acaba la bonança: toca “currar”.
Així doncs, màxima concentració i tots els sentits posats en el meu cos i en la cursa per afrontar els darrers 10,195 kms sense distraccions i provar de treure aquest parcial com a màxim en 40 minuts, en el pitjor dels casos. El que està clar és que és més fàcil dir-ho (o pensar-ho) que fer-ho...

Fins al 35 la cosa no va malament i allà em prenc el darrer gel. Però després d’un parell de quilòmetres més a bon ritme ja noto un cansament físic general que esdevé en patiment i un fort desig de que la cursa acabi.
Arriba el quilòmetre 40 molt lentament, massa. Se m’ha fet realment etern el tram del 37 al 40 i agafo aigua per darrer cop. El ritme costa molt d’aguantar i m’ha sortit per primer cop algun parcial ja a 4 ‘pelat’ (min/km). Tot i això encara passo alguns corredors que van encara més lents.

Un cop al km 40 ja es veu de front la “Ciutat de les arts i les ciències” on finalitza la cursa, i tot i saber que cal fer un retomb llarg de 2 kms, noto com m’animo ja una mica. Just abans del 41 veig a la Núria que em crida i això ja em dona les forces justes per arribar al km 41 on s’inicia un breu descens per passar per un final de cursa realment ES-PEC-TA-CU-LAR entre els edificis d’en Calatrava on una gran munió de gent animava de forma ininterrompuda i el soroll tronador del repicar a les tanques et feia volar sobre el pavès. 

Crec que aquell quilòmetre el vaig fer molt ràpid però si hagués durat més, no m’hagués importat gens. Realment un dels millors moments que he viscut en una cursa d’asfalt han estat aquells 3 minuts entre aquella gentada. És difícil d’explicar i pot arribar a sonar místic, però us asseguro que notava l’energia d’aquella gent dins meu i com m’espitjaven quan 10 minuts abans anava molt tocat.

Finalment a l’arribada, molt estètica per cert, aixeco els braços i mica en mica recupero una respiració més pausada. Durant un bon massatge intento recordar la cursa i els moments més destacats. Han estat uns 32 darrers quilòmetres molt intensos fregant un ritme mig de 3’50’’ el km  i tinc ganes de saber els parcials per veure com he estat de regular.
I finalment els resultats són aquests:

Els parcial i enmarcats en vermell dades incorrectes del km.15 a corretgir.

La primera Mitja Marató amb un temps real de 1h22'02'' (a 3’53’’ el km) ha estat netament superada pel segon parcial, on ha sortit un temps de 1h21'01'' (a 3’50’’ el km).
Resulta que de les 50 Mitges Maratons que he completat en asfalt fins ara, només 2 marques superen aquest segon parcial de Marató.


Temps real final i, gairebé definitiu per mi, en el capítol de Marató d'asfalt de 2h:43'03''.

dijous, 15 de novembre del 2012

Sentimens dels dies abans d'una cursa.

Aquesta setmana els dies transcorren molt lentament, tot el contrari que habitualment, que se t’escapen entre els dits sense ni veure’ls.
La sensació s’accentua a mesura que passen les hores i és com una barreja de desesperació i ansietat.
Llegeixes els entrenaments que fan dia a dia els companys i notes una escalfor per dintre que proves de sufocar, però et va consumint a foc lent.No costa dormir, però quan vas al llit notes que el dia no ha estat complert del tot.

Tancat a una gàbia, com una presa que no pot sortir, donant voltes i més voltes.

És la pega que té participar en una cursa on vols provar de tocar el límit. Has de fer bondat. Has de descansar per que quan arribi el dia i la hora, tot estigui en ordre i no hi hagi fatiga acumulada.
Però... és que costa un ou. No ens enganyem.
A hores d’ara ja estem enllestint el Divendres. Demà cap a València i Diumenge a les 9h sembla que s’obrirà la gàbia.

Però espereu que no s’acaba aquí. El més bo és que has de sortir ‘tranquil’ de bon principi. No t’ho perdis.
Et passes tota la setmana amb una dieta súper-estricta, i et diuen que diumenge a les 9h podràs atipar-te fins rebentar. Però, alerta, has de començar a endrapar poquet a poquet, per que del contrari et podria fer mal.
Sembla lògic, d’altra banda, oi? Però no deixa de ser un pèl retorçat.

Aquesta és una de les parts que no m’agrada de fer curses, però forma part del joc.

Treball psicològic en estat pur.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Recull de petits consells.

Fa ja bastants mesos vaig dedicar una sèrie d'entrades a recollir petits consells que havia anat donant a companys atletes de diferents nivells que em preguntaven sobre la seva preparació.

Sempre és bó fer memòria i ara en faig un recull. Aquests consells es troben classificats en 3 entrades diferents i són aquests:

 - Atletes novells. Com comencem?

 - Debut en curses atlètiques.

 - Vull fer una Marató.

Salut i potes.

diumenge, 4 de novembre del 2012

4 de Novembre: Mitja Marató de l'Anoia.

20 mesos havien passat des del darrer cop que vaig completar una mitja marató per asfalt. Va ser a Cambrils el 27 de Febrer del 2011. Recordo que vaig córrer un xic engripat i que la setmana següent vaig gaudir de la Marató de Barcelona amb uns companys.

Després de Cambrils un cop més havia tornat a provar de fer els 21.097 metres. Com no, a Vilanova al Desembre del mateix any, però una estrabada al km. 7, fruit de l'excessiu quilometratge els dies anteriors, va fer que hagués d'abandonar en una cursa per primera vegada.

Entre aquell dia de febrer de 2011 a Cambrils i avui, moltes coses han canviat. Com vaig escriure ja fa mesos (aquí), a partir d'un petit grup d'entrenament molt sólid, seriòs i compacte, vaig poder canviar la forma de veure aquest esport. L'asfalt va anar perdent protagonisme en els entrenaments i també en les poques curses en les que he participat.

La muntanya, els desnivells, les pistes, els corriols, els boscos, les tarteres... em van robar el cor mica en mica. I on abans vèia patiment i manca de sentit per no poder portar ritmes constants (regulars), vaig començar a sentir passió, llibertat i sensacions que em fan sentir, simplement, viu. Molt viu.

De totes formes, a vegades queden comptes pendents. Sempre, des de la modèstia ha de quedar clar, vols acabar de recollir bons resultats per la posteritat. Les marques allà queden i, després de molts entrenaments per la muntanya, jo sabia que les meves eren fàcilment millorables a poc que m'hi posés.

Al Juliol vaig rebaixar la marca del 10.000 a Pallejà en una cursa on vaig poder acabar 5è. I en pocs dies participaré a la Marató de València per provar de millorar la marca en aquesta distància que tinc des de Saragossa 2010.

L'atac en ferm a la marca de mitja marató estava previst per Vilanova. Però se'm va presentar aquesta mitja a Igualada, que la coneixia bastant bé (abans es feia a l'Abril) i volia provar el material que portaré a València així com acabar de definir el ritme i objectius per la Marató.

Així doncs, després d'un bon escalfament (pel que estem acostumats) i de comprovar de que ens mullariem amb tota seguretat, he sortit fort, tant com les cames m'ho han permés, per aprofitar els primers 10 kms. de terreny favorable.

Tram incial de la cursa, on plovia abundantment
 i es travessa Igualada per la Rambla Nova.

El primer 10.000 crec que els he passat en 35' i escaig, però aquí veníen 4 kms. divertits on la carretera picava amunt i mantenir el ritme ha resultat dificultós.

Tot i això ja anava 4rt quan els atletes del 10.000 han entrat a l'estadi per acabar la cursa. El 3er el tenia uns 70-80 segons per davant i els 2 primers 'volaven' cap a una victòria incontestable. En arribar a Jorba (kms 15-16), on es fa mitja volta, ja he pogut veure les diferències exactes entre el corredor de davant i el meu inmediat perseguidor i he vist que res no canviaria, si no hi havia ensurts.

Cronómetre oficial de 1h15'48'', millorant la marca anterior en 5 minuts i 7 segons. En aquest enllaç a Endomondo els parcials de la cursa.

"The seed is strong": Foto a l'entrega de premis amb el meu nen gran.