dilluns, 18 de desembre del 2017

17 de Desembre de 2017: Mitja Marató de Vilanova.

Any de canvis a la Mitja Marató de Vilanova per adaptar-la als nous temps i als nous mercats. I és que és un fet que fa anys que la distància de Mitja Marató està en clara decadència. Una distància incòmoda per la massa de nous corredors i també per aquells que corren per salut. Per tots ells la distància de 10 quilòmetres encaixa molt bé i certament tampoc té sentit anar més enllà.

El nou circuit em va semblar molt correcte i el fet de fer dues voltes quan es tracta del teu poble i et tallen el trànsit, no està gens malament. 

Compartint cursa amb la Núria per primer cop. Ella va participar al Quart.

Amb personatges famosos de Vilanova a primera línia de sortida.

A nivell competitiu vaig arriscar massa i em vaig voler ficar en una cursa que no era la meva. Però volia provar i volia córrer el risc. No tenia gaire a perdre i vaig seguir a corredors amb marques molt inferiors a la meva.

Les meves cames van dir prou poc abans del quilòmetre 15. Vaig haver de parar a estirar fins i tot. Vaig estar molt a prop de plegar per por a trencar-me... però vaig poder acabar tot i que em van superar uns quants corredors abans de creuar la meta.

Finalment 10è a la general i de nou (i ja en van 6) primer local i guanyador del Memorial Josep Inglada.

Arribada satisfet a la Plaça del Mercat. Per mi va ser un èxit creuar la meta.

dimarts, 28 de novembre del 2017

26 de Novembre de 2017: Pujada a l'Ermita de Sant Pau de Vilafranca.

En busca d'alguna cursa al Desembre prop de casa i que no fos excessivament llarga, vam trobar un clàssic del trail Vilafranquí. Una cursa amb un continu puja i baixa amb un recorregut exigent i molt mixt al voltant del turó on és l'ermita de Sant Pau. un circuit de poc més de 10 quilòmetres amb uns 350 metres de desnivell positiu.

L'arrencada, com no, va ser a foc. Tot just podia seguir el ritme inicial en lleugera pujada. Quan va arribar el tros d'ascensió més exigent, vaig mantenir la posició i a mesura que avançàvem vaig anar superant competidors poc a poc. Tot i això, no portàvem ni mitja cursa que el primer classificat (el també vilanoví Joel Valldosera) ja em devia portar més d'1 minut de marge.


Ja a la darrera pujada, abans del descens final.

A partir d'aquí crec que ningú va afluixar i tots vam anar al límit fins al final per tal de mantenir les posicions. Finalment vaig poder arribar segon i gaudir del gran ambient post-cursa, amb un sol radiant i tots els serveis als corredors.


El podi absolut.

dilluns, 30 d’octubre del 2017

29 d'Octubre de 2017: Passos de Gegant de Solsona.

Si hi havia una cursa que enguany tenia ganes de tornar a fer era la versió de de 17 quilòmetres de la Passos de Gegant. Poder entrenar pel Solsonès m'ha ensenyat la profunditat de la seva comarca i molts dels seus tresors amagats.

El seu circuit no es cap secret per a mi i estava segur de poder gestionar els punts clau si al final tenia cap opció. La sortida de la cursa va ser com sempre diabòlica i vaig estar fins a 11 quilòmetres pensant que era impossible seguir el ritme dels meus 3 companys de fatigues. Per davant un jove Adrià Duarri de l'equip Buff ens treia sobre 1 minut i en una grup de 4, que tancava jo, estaven les altres dues places de podi.

Finalment vaig jugar bé les cartes en la darrera pujada al Castellvell i vaig poder quedar tercer molt a prop de dos corredors d'un gran nivell.


Podi absolut darrera Adrià Duarri i de Yeray Duran, tots dos de l'equip Buff.

dimarts, 24 d’octubre del 2017

22 d'Octubre de 2017: Cursa Popular de Vilanova.

Feia molts anys que no competia a la Cursa Popular de Vilanova. El fet d'haver competit el dia abans en la UT Serra del Montsant em va engrescar a mirar de fer aquesta cursa molt curta i explosiva.

Vaig escalfar bé i vaig comprovar que no estava gaire ressentit de cames. I llavors vaig decidir sortir fort i veure fins on podria arribar.
L'arrencada del jovent és molt explosiva. Crec que anava en 10ena posició mentre transitem dintre del primer quilòmetre pel carrer de l'agua. Mica en mica vaig avançant corredors. Finalment arribo en tercera posició en una cursa que s'acaba en un sospir i que guanya, un any més, Albert Pascual.


3 Atletes veterans al podi de la Popular: Pascual, Ramírez i un servidor.

diumenge, 22 d’octubre del 2017

21 d'Octubre de 2017: Trail (26K) de la Serra del Montsant.

Dintre dels premis que em van donar per guanyar a l'Abril el Trail de la Costa Daurada, hi havia una inscripció a la distància que volgués de la UT Serra del Montsant.

Venint d'acabar una UT a principis de Setembre, em semblava raonable disputar el Trail de 26 quilòmetres, ja pensant en afrontar curses més curtes i ràpides de cara a la participació a la Mitja de Vilanova del Desembre.

La cursa va començar a una actuació en directe en honor a alguna persona de la organització que ja no hi era. Un pianista i un vocalista van interpretar de forma molt correcta aquest tema: Hallelujah
Encarat al sol vaig tancar els ulls. Vaig sentir l'escalfor a la meva cara i els acords de la cançó penetrant-me. Va ser un moment de molta pau abans de la batalla.

La cursa arrencava amb una pujada constant durant molts quilòmetres per terreny variat que et portava al capdamunt de la Serra del Montsant. Un cop dalt, un cel net i seré ens va oferir una vistes meravelloses del Priorat. En aquell punt de la cursa anava segon i no volia forçar massa, no portàvem ni 12 quilòmetres i sabia que la cursa es podia fer molt llarga en el tram final. En la distància, entre 1 minut i potser 2 davant meu, podia observar al primer classificat.

De sobte comença un vertiginós descens on decideixo provar d'incrementar el ritme. He arribat fresc a aquest punt i vull veure que tal baixa el company que porto destacat per davant. Però no portem ni 500 metres de pedra i revolts que me'l veig aturat tocant-se el turmell.

Li pregunto com va i si el puc ajudar. Em diu que no em preocupi i que tiri. Dit i fet em deixo anar fort fins a Morera (quilòmetre 15) on carrego un xic d'aigua i surto disparat disposat a posar terreny pel mig.

Tot gira perfecte fins que en un corriol molt estret trobo uns ciclistes. Ells miren d'apartar-se per que jo els passi per l'esquerra, però vaig fletxat i no miro bé on trepitjo. Surto disparat a l'ensopegar amb alguna pedra i caic arrossegant-me contra el terra. Em foto un bon trau a la cama dreta. Toca aixecar-se i serrar les dents. Queden uns 8 quilòmetres fins a Cornudella i ja tinc clar que tan bon punt arribi hauré de fer una visita a la infermeria.


Gratificant arribada en primer lloc.

Molt content a la meva arribada per poder ser guanyador absolut d'alguna cursa encara. Amb 41 anys ja complerts costa molt seguir els ritme d'arrencada de la gent més jove.


Video de l'arribada en 2h09' (el crono fa referència a una altra distància)

Al podi amb la cama ja revisada pels serveis mèdics.

divendres, 8 de setembre del 2017

1 de Setembre de 2017: Courmayeur-Champex-Chamonix, la CCC de l'UTMB.

La cursa més destacable de l'any pel que feia al meu calendari, quedava englobada dintre de la gran trobada de l'any en el món del Trail. I és que l'edició del 2017 de l'UTMB presentava un cartell senzillament inigualable Allà s'havien de trobar totes les primeres espases, envoltades per la màgia d'una cursa que, quan ets dintre, et demostra encara més la seva grandesa.

En aquesta ocasió no seria a Chamonix en companyia de l'Albert, com al 2013 i 2014. Aquest cop tenia la Núria al meu costat i això va fer que poder compartir amb ella l'estada i, sobretot, l'esdeveniment resultés d'una gran intensitat.


La recollida del dorsal ja és un esdeveniment de per sí i et demostra que prendràs part d'una gran competició. 

El trasllat a Courmayer el recordo igual que al 2014 per la TDS...de nit, en autocar i poc a poc pel túnel del Montblanc. A partir d'aquí sí que recordo estar molt més relaxat. Tinc clar com vull desenvolupar la cursa: arribar a Champec al quilòmetre 55 molt sencer. A partir d'aquí venen 3 pujades equivalents, amb les seves respectives baixades on cal tenir molta resistència per no sortir massa penalitzat.



A la sortida parteixo de massa enrere, però no tinc la sensació d'anar massa frenat els primers quilòmetres. La primera pujada és llarga i la gent, com sempre, va a "full". Començo a gaudir passat el quilòmetre 30, en plena pujada al Grand Col Ferret. Una muntanya d'una bellesa impressionant i des d'on es veu la cima el Mont-Blanc a mesura que la vas pujant. Moments màgics en un entorn indescriptible. Dalt de tot fa molt fred i em pujo les braceres. M'espera un llarg descens on no vull ensurts.

I és que tinc molt clar que no vull badar ni una mica. Primer que la Núria m'espera a l'arribada, però a més vull demostrar-me que es pot gestionar una cursa d'aquest calibre sense arribar a un patiment destacable.


Breu vídeo de l'arribada a Arnouvaz.

Durant el recorregut xerro amb alguns companys. Catalans, Espanyols, Americans, Britànics, Francesos... alguns tenen més ganes que d'altres de xerrar... els Italians sempre els que més. Això també m'ho emporto d'aquesta cursa. I com sempre, procuro ser agraït amb tota la gent que anima durant el recorregut, ja sigui aixecant el polze o amb un somriure. 

La segona part de la cursa transcorre sota una pluja constant. Les parades als avituallaments s'allarguen per treure més abric o canviar alguna peça que va massa xopa. Són hores sota l'aigua, que sembla que ja no ens deixaran fins al final.

La pluja no em molesta en excés fins a la darrera ascensió, on començo a notar molt fred just als darrers metres. Només queden 8 quilòmetres en baixada fins a Chamonix però una intensa tremolor em convenç de que toca canviar tota la roba per la muda que porto a la motxilla. Dues voluntàries m'ajuden a despullar-me perquè jo no soc capaç de fer-ho tot sol. Per sort quan surto de la carpa amb roba eixuta deixo de tremolar i afronto el descens sentint-me en molt bones condicions.

Puc gaudir molt l'arribada a Chamonix i arribar molt sencer per retobar-me amb la Núria. Estic cansat però no exhaust. I a nivell muscular i articular em sento molt sencer. No he patit cap caiguda en una cursa amb molt hores de pluja i un terreny exigent, amb pedres xopes i molt de fang. Tot i que el cronòmetre podria ser inferior, crec que l'he gestionat dintre d'un marge raonable.


No és pot demanar més quan assoleixes un gran repte, que estigui esperant-te la persona més important de la teva vida.

L'endemà em trobo força bé i esmorzo fins a 2 cops de la gana que tinc. A més, ens dona temps de veure l'arribada de l'UTMB abans de marxar a l'aeroport. Un final èpic entre François d'Haene i Kilian Jornet. Una experiència per recordar tota la vida sentint els acords d'aquesta cançó.


Viure sota la pluja l'arribada de dues llegendes en la més gran edició que s'ha vist a la UTMB va ser un comiat difícil d'oblidar.

dilluns, 31 de juliol del 2017

29 de Juliol de 2017: Trail Catllaràs.

Dintre d'un mes de Juliol una mica boig amb el mix de disciplines, estava la participació en una cursa exigent i on cal regular molt bé a causa de les condicions meteorològiques.

A principis de juny la Ultra Cerdanya Clàssic va anar molt bé a nivell de sensacions. Cert que va fer un temps ideal per córrer i que el recorregut era gairebé tot una catifa, però no deixava de ser una prova que calia gestionar-ho tot correctament. A partir d'aquelles dates, com cada any, es compliquen molt els entrenaments a peu per la pujada de temperatures i la necessitat d'avituallar molt sovint aigua. A més calia preparar la Volta als Ports a mitjans de Juliol, pel que les sortides amb bicicleta eren els entrenaments forts de la setmana.

Tot plegat ha fet que arribés a una cursa de 27 quilòmetres amb +1.700 una mica desubicat i sense gaire rodatge. I això per no parlar d'unes cames molt carregades... però estem aquí per passar-ho bé i gaudir de sensacions i experiències. Si t'exigeixes és perquè vols, i si arribes patint en comptes de gaudint, doncs has d'assumir que t'ho has buscat.

I això va ser el que em vaig trobar al Trail Catllaràs. Tot i les circumstàncies em vaig decidir a sortir fort i mantenir el ritme fins on pogués. Sabia que la calor em perjudicaria, però també ho faria si anava més lent. El primer ascens va ser molt estètic, enmig de boscos i en molts trams corribles.


En els primers 10 quilòmetres es guanyaven 1.000 metres entre boscos.

I fins al quilòmetre 20 vaig poder mantenir un bon ritme de cursa, però després se'm va complicar el llarg descens amb enrampades a les cames que em van fer arribar demanant la hora i amb sensacions de que el meu cronòmetre podia haver estar millor.

La recuperació de la cursa ens deixa en el tram final de preparació per la CCC, prova estrella del 2017. En el trajecte de Courmayeur a Chamonix espero poder fer us de tota l'experiència acumulada els darrers anys. M'agradaria que aquesta fos la darrera gran cursa per sobre de 100 quilòmetres que afronti. Per a que això pugui ser així cal ser molt previngut amb la gestió pròpia de la cursa, la gestió del instint competitiu i, sobretot, les sensacions globals. Tot això crea un delicat equilibri on radica la satisfacció del resultat final. 

dimarts, 18 de juliol del 2017

16 de Juliol de 2017: Marxa ciclista "Volta als Ports d'Andorra".

Debut en una marxa ciclista en una prova sense excessiva exigència en distància ni en desnivell. La Volta als Ports d'Andorra és una clàssica que enguany celebrava la seva 40ena edició. Aquest fet quedava demostrat en la curosa organització, que no va deixar cap detall sense cobrir.

Una marxa on havia de participar amb el meu cosí Xavi, accidentat al març, ja que ell acostumava a prendre-hi part. La seva absència em va fer dubtar molt, però al final em vaig decidir a participar-hi. Finalment el meu cosí David va ocupar el lloc del Xavi i amb la seva experiència em va ajudar molt durant la prèvia i en el transcurs de la marxa.

Pel que fa als serveis al corredor em va semblar un gran detall que abans de la sortida hi havia possibilitat d'esmorzar entrepans i reposteria. Després, durant la prova, els avituallaments estaven estratègicament situats i prou ben assortits. Fins i tot al darrer avituallament a poc més de 5 quilòmetres de l'arribada, en plena ascensió a Arcalís, et recollien el bidó a la carrera i te'l tornaven ple tot corrent sense que haguessis de posar el peu a terra.

El recorregut era prou ajustat com per poder anar a un bon ritme en els quilòmetres inicials sense tenir que patir en excés pel final. L'objectiu inicial era estar al voltant de les 4 hores per cobrir els 82 quilòmetres amb 2.200 metres positius, i per tant calia aprofitar el terreny favorable.

La multitudinaria sortida em donava molt respecte. Per sort, vaig poder mantenir les distàncies en tot moment i no vaig patir cap ensurt en els trams mes aglomerats. Un cop la cursa llarga (de 4 ports) es va desviar, els que participàvem en la cursa de 3 ports vam quedar ben sols per encarar el primer d'ells (l'alt de la Comella). Un primer port que començava dur, però que progressivament es tornava més suau,

El segon Port va ser el que per a mi tenia les pendents més fortes, però també en el seu tram final es tornava menys exigent. Després de carregar aigua just on s'acabava la Collada Beixalís (fregant els 1.800 metres), vam començar un llarg i sinuós descens fins a La Massana.


Ascens a la Collada Beixalís amb bones vistes i poca ombra.


I finalment ens quedava enfrontar-nos al colós de la prova: La Coma d'Arcalís, començant a La Massana i arribant a més de 2.200 metres d'alçada al llarg d'uns 20 quilòmetres. Una pujada molt llarga però potser més progressiva que les dues precedents.

Un cop dalt, els serveis a l'estació d'esquí també van ser excel·lents i després d'un bon dinar vam poder deixar-nos caure fins on teniem aparcat el cotxe a la sortida de la prova.

Una experiència per provar de repetir al 2018 dintre d'un format similar. Propera competició: el Trail Catllaràs en 13 dies.

dijous, 8 de juny del 2017

3 de Juny de 2017: Ultra Cerdanya Classic.

Aquesta havia de ser la primera cursa per sobre dels 80 quilòmetres després de força temps. La darrera prova tan llarga la vaig disputar a finals del 2015 (UT Collserola). 

Tanmateix, unes dures previsions meteorològiques pel dia de la cursa, van fer que els organitzadors fessin serioses modificacions en el material obligatori i també en el recorregut original. Tal i com ens van comunicar durant el 'Briefing' el divendres per la tarda, no trepitjaríem les cotes més altes i, a més, hauríem de portar una motxilla equivalent a la que demanen en proves com ara la UTMB.

Quan fa temps que et dediques a aquest esport, aquestes coses acostumen a no afectar-te. Aquest esport es tracta del que es tracta i t'ensenya a preocupar-te només del que depèn de tu i a endinsar-te a la muntanya amb certa autosuficiència i responsabilitat. En definitiva, a tenir el coneixement i a reservar forces en tot moment per sortir-te'n si les coses es posen complicades. 

Dit això, l'organització ha de pensar en tots els corredors. Les previsions de recorregut i de material han d'estar adaptades a tots els temps de pas permesos.

Finalment el recorregut quedava modificat i retallat fins a poc més de 70 quilòmetres i uns 3.400 metres positius. No obstant, la prova va resultar d'una gran bellesa i d'una alta qualitat organitzativa.

Són anys participant en proves de muntanya i saps el que distingeix una prova que pren cura de tots els detalls d'una altra que va a complir amb uns mínims. La Ultra Cerdanya del 2017 ha resultat una prova organitzada pensant en l'excel·lència. Ho han aconseguit brodar gairebé tot. I només els hi remarcaria millorar la seva comunicació amb els participant mitjançant alguna "newsletter" les setmanes prèvies a la prova.

Malgrat aquest detall, que ben segur podran millorar, s'ha de remarcar que el traçat, el marcatge, els avituallaments, els voluntaris i tota a logística de la cursa han estat definits i executats a un alt nivell, digne d'una gran prova del calendari.

Per la meva part vaig quedar fascinat pels indrets que vam trepitjar. Boscos, rius, corriols, prats, llacs... d'una puresa i pau que et feien sentir en comunió total amb l'entorn.


Baixant del llac de Malniu en un entorn incomparable.


A nivell competitiu vaig quedar satisfet, un cop més aquest any, per haver disputat la cursa de forma progressiva i optimitzant els meus recursos sense exposar-me en excés. 


Al podi com a segon classificat veterà (5è a la General absoluta) i amb la mascota de l'event.

La següent prova a peu serà la Trail del Catllaràs a finals de Juliol, però abans debutaré en la meva primera marxa ciclista a la 40a edició de la Volta als ports d'Andorra amb aquest perfil.

diumenge, 30 d’abril del 2017

29 d'Abril de 2017: Trail de les Muntanyes de la Costa Daurada.

El Trail de 21 quilòmetres de la UTMCD era la tercera cursa de muntanya de les 7 previstes per aquest 2017, i única que es repeteix respecte al 2016. 

Més enllà de provar de reeditar la victòria al 2016, van ser el curt i ràpid traçat, així com el canvi de data de la cursa el que em van animar a tornar-hi també enguany. A més, s'ha de remarcar que és un goig visitar la plaça major de Prades. És un lloc inspirador i que sembla ancorat en el temps. 

Aquest any no vaig arribar a la sortida tan just com al 2016 i vaig poder agafar un bon lloc sota el mateix arc. De bon començament em vaig situar en primera posició i només als 2 quilòmetres inicials de la primera pujada hi va haver algun company a prop. A partir del darrer tram d'ascensió em vaig quedar sol al capdavant i vaig provar d'obrir forat en el terreny més favorable.

Si l'any passat la cursa va ser prou competida fins al quilòmetre 13 o 14, aquest any vaig anar potser massa sol. El cronòmetre final es va ressentir de competir així i en els darrers 5 quilòmetres vaig perdre fins a 4 minuts respecte al temps marcat al 2016.


Arribada a meta.

La propera cursa ja és de les que no deixen indiferent. La Ultra Cerdanya de 85 quilòmetres i uns 4.700 de desnivell positiu serà una dura prova a principis de Juny. Tocarà preparar-la durant el mes de Maig i competir amb molt de cap per acabar igual de satisfet que en les 3 curses ja saldades aquest 2017.

Perfil de la Ultra Cerdanya 2017.

dijous, 30 de març del 2017

25 de Març de 2017: Long Trail de la UTBCN.

Per cinquè any participava en una de les proves que organitza la UTBCN i per tercer cop la prova escollida era la Long Trail. La cursa de la edició del 2015 perdurarà per sempre en el meu record. Una cursa on vaig poder arribar en primer lloc i aconseguir un dels èxits més destacats a nivell esportiu.

Tenia clar com volia competir en aquesta prova i no volia arriscar de sortida amb un ritme massa exigent. Respecte a la darrera participació, el recorregut tenia uns 4 quilòmetres de més i potser uns 400 o 500 metres de desnivell positiu adicional. Aquest increment està situat en el primer terç de cursa i, per tant, les referències de pas de 2014 o 2015 quedaven sense validesa.

La sortida de Begues va ser sota un cel gris, però el dia va arribar a ser una mica calorós i tot en alguns moments. El terreny embarrat i relliscós per la pluja de la nit anterior, va ser habitual en els primers 12-15 quilòmetres, al igual que en la Marató del 2016.


En un dels trams on va tocar mullar-se els peus.

Per la meva part vaig sortir a regular fins a la platja de Garraf (al quilòmetre 36). Fins allà vaig procurar reservar les cames a les baixades i no forçar a les pujades. Seguint el pla de forma fiable vaig transitar per la sorra de la platja en tercera posició tot menjant un entrepà de pa de motlle amb formatge.

El poble de Garraf és un punt clau per no arribar massa castigat. Seguidament trobes una pujada que et torna a dur al Parc i llavors arriba una part de la cursa on es pot córrer bastant. Precisament en aquella part vaig poder situar-me en segona posició. Vaig seguir igual, tot controlant les pulsacions i l'alimentació per mirar d'arribar a la Trinitat encara sencer. A partir d'allà caldria avaluar si valia la pena donar una mica més, mantenir o baixar el ritme.

A la trinitat els voluntaris t'obliguen a parar 3 minuts. Vaig seure pacientment, preguntant cada 15-20 segons quant quedava per poder marxar. Reconec que em va anar bé seure i vaig arrencar prou optimista de com em trobava tot i els 49 quilòmetres acumulats.

El següent punt clau era el pas pel camí de la Fita. Com ja he explicat d'edicions anteriors, allà trobes un camió cisterna de l'exercit amb unes aixetes per beure i refrescar-te el cap. L'aigua surt amb pressió i molt freda. És un punt que et dona molta vida i et permet endinsar-te en el empedrat GR92 que tan feixuc se'm fa...

En aquest punt en on definitivament no acabo de rutllar. És més psicològic que físic. Tenia clar que aquest tros és faria molt pesat i aquest convenciment m'afecta més que ajudar-me. El camí fins a Can Grau no s'acaba mai i veus l'observatori i el puig de la Mola sempre llunyans a l'horitzó.

Però pas a pas arribes sempre al final del camí. Em refresco i menjo, ja amb més dificultat, a Can Grau. Només queda pujar la Mola i els 8 quilòmetres finals de tobogans fins a Begues. Les cames i el pit sembla que ja s'han recuperat i, tot avançant gent de la Marató, els quilòmetres passen cada cop més ràpid.

La baixada a Begues és de les més dignes que he fet de totes les edicions precedents, inclosa la de la Marató del 2016 on portava 30 quilòmetres menys. Sense deixar de córrer ja en cap pujada i amb un ritme sostingut, entro al poble sabent que aconseguiria un segon lloc sense haver-me castigat en excés.

Més enllà del resultat, la satisfacció és per sobre de tot per haver controlat el ritme en tot moment, haver gestionat prou bé l'alimentació i no haver patit cap ensurt en forma de caiguda. Aquests eren els objectius principals i vull que siguin també els de les properes curses llargues de l'any 2017.


Recorregut i dades finals de la LTBCN 2017.

La propera competició serà el 29 d'Abril a la Trail de les Muntanyes de la Costa Daurada on vaig poder guanyar l'any passat i on espero poder tornar a competir a un bon ritme.

diumenge, 12 de febrer del 2017

'Abriendo Camino' de Ryan Sandes.

Fa poc menys de 3 setmanes va caure a les meves mans aquest llibre d'un dels corredors més mediàtics de curses de llarga distància dels darrers anys. El Sud-africà Ryan Sandes porta molts anys al primer nivell i sempre resulta interessant conèixer les vicissituds d'aquests atletes. Es sabut que habitualment acostumen a tenir vides peculiars que els porten a fer coses que molt poca gent pot fer.

Portada del llibre.

Sandes ens explica la seva infantesa i adolescència. Més enllà d'un grapat d'entremaliadures i un bon recull de 'farres', la vida del protagonista la podria signar qualsevol de nosaltres. Després d'algunes primeres experiències en alguna cursa amb temps discrets, Sandes decideix fer un gir. 

Atrapat per un esport llavors minoritari, es forjarà a base de treball, esforç i constància una base consistent que el permet créixer com a atleta fins a un nivell prou alt. Tan alt que arriba a plantejar-se deixar la seva feina en una pròspera Empresa i dedicar-se exclusivament a la seva carrera com a atleta professional.

M'ha sorprès molt gratament el llibre. És agraït de llegir, com ara el llibre de Jurek. També, com passa amb el llibre del nord-americà, és desprèn sinceritat. A base d'expressar els seus sentiments et fa sentir proper.

Sandes relata les seves victòries amb l'èpica justa i amb una gran humitat i respecte. Tanmateix, ens obre el seu cor i incideix en els seus errors, quan els ha comès, sense avergonyir-se. No hi ha millora sense autocrítica i Sandes ens ho deixa molt clar, per si algú encara no ho tenia.

Transmet tan respecte cap els altres i es dona tan poca importància, que pots tenir la sensació que Sandes no és un gran campió. No et deixis portar a engany. És el més gran campió que ha donat el continent africà en curses de muntanya i s'ha guanyat amb treball tot el que ha aconseguit.

Una de les parts més destacades del llibre son el recull de consells que dóna al final de cada capítol. Si tens experiència segurament molts ja els sabràs. Però venint d'un gran campió sempre ajuda reafirmar-te en certes coses que has descobert per tu mateix i també aprendre de noves.

Sandes en una de les seves participacions a Transgrancanaria.

dilluns, 6 de febrer del 2017

5 de Febrer de 2017: Trail Rocacorba.

Sempre costa aventurar-se en curses de muntanya lluny de casa les primeres dates de l'any. La possible inestabilitat climàtica, els virus hivernals que corren per la feina i per les escoles... sempre hi ha algun motiu per començar el calendari cap el mes de Març.

Però enguany teniem la proposta d'aquesta competició de renom. El Trail Rocacorba és cursa on el nivell dels participants acostuma a ser molt alt. El seu recorregut presenta certa exigència. I la seva distància, just per sobre dels 30 quilòmetres, sempre és rebuscada de negociar. No és una cursa curta on es pot anar tot el recorregut a fons; però tampoc és una Marató, on sempre cal reservar en el primer terç.

Per la meva part, vaig agrair l'excel·lent temperatura durant tot el matí. Vaig sortir a un ritme conservador i durant al pujada al Rocacorba vaig mirar de no despenjar-me en excés dels meus companys d'ascensió.


Dalt el Rocacorba. Grans vistes però amb poc temps per gaudir-les. 

Vam formar un grup de 5 corredors que anàvem alternat-nos en funció del terreny que transitàvem. Vaig gaudir pujades i baixades per igual. Conscient de que estava amb companys que em milloraven en alguns terrenys, però amb els que en global tenia un nivell molt similar.

Al final vaig poder acabar en una 21a posició, que em deixa satisfet per com havia gestionat el global de la cursa. La recuperació post-cursa ha estat positiva i ara cal mirar ja al mes de març.

diumenge, 22 de gener del 2017

21 de Gener de 2017: Mitja Marató de Terrassa.

Per tancar el capítol d'asfalt després del bon regust de la Mitja de Vilanova, vaig pensar en participar a la Mitja Marató de Terrassa. Relativament ben ubicada al calendari, em donava l'oportunitat de tornar a córrer de nou per uns carrers que coneixia molt bé dels meus darrers anys d'estudiant.

Eren els finals dels 90, quan tot això del 'running' encara no era un 'boom' i posar-se pantaló i curt i unes sabatilles per recórrer la ciutat... doncs no era de les coses més habituals.

Tinc molt bons records de la època que vaig viure a Terrassa. Allà em vaig haver de 'reinventar' com a estudiant, doncs res del que havia fet abans servia. Allà vaig interioritzar molt allò d'aixecar-se cada cop que te'n vas a terra. Els revesos durant els primers 4 mesos van ser durs, afegit al fet que vivia sol per primera vegada i m'havia d'autogestionar les compres, els àpats, la roba...

Va ser per mi una experiència dura al principi, però gratificant un cop vaig arribar tenir les coses sota control. Definitivament la meva estança a Terrassa durant 2 anys llargs em va a animar a marxar després d'Erasmus a Torino, però això ja és una altra història.

A nivell de córrer, encara que sempre acabava fent recorreguts molt similars per por a perdre'm, crec que vaig acumular un bon grapat de quilòmetres.

Era una època en que no teniem GPS ni Google Maps per definir les rutes. Una època on saber la distància recorreguda era una quimera, si no tenies molta experiència o havies mesurat el circuit amb la bicicleta. Te'n feies una idea pel temps que t'hi estaves, però mai podies saber del cert si eren 10 o 11 quilòmetres. Una època on es parlava més de temps que de distància.

Anar a fer la Mitja de Terrassa també m'havia de servir per mirar de seguir a gent molt experta en aquesta distància. El cartell de la cursa acostuma a ser molt bo. Si tenia sort i em posava dintre d'un grup interessant, podia mirar de fer una bona marca i, sobretot, gaudir la competició corrent colze a colze amb gent d'un nivell lleugerament per sobre.

Però el dia estava complicat. Feia molt vent i de seguida em vaig quedar en terra de ningú. I el circuit no donava treva: hi havia pujades exigents que combinades amb l'aire et complicaven molt anar a un ritme fort.

A l'asfalt no hi ha miracles i ja al quilòmetre 10 veia que el temps que portava no tenia gaire bona pinta. A partir d'aquí em vaig centrar en oblidar definitivament el rellotge i en fer un bon entrenament fins el final.

Vaig creuar la meta en 1:17:14, gairebé 3 minuts pitjor que a Vilanova 5 setmanes abans.

I amb aquesta Mitja, carpeta d'asfalt tancada fins a finals de 2017. Ara toca preparar la temporada de muntanya. Una temporada on la intenció és afrontar menys curses que els darrers 2 anys.