diumenge, 22 d’octubre de 2017

21 d'Octubre de 2017: Trail (26K) de la Serra del Montsant.

Dintre dels premis que em van donar per guanyar a l'Abril el Trail de la Costa Daurada, hi havia una inscripció a la distància que volgués de la UT Serra del Montsant.

Venint d'acabar una UT a principis de Setembre, em semblava raonable disputar el Trail de 26 quilòmetres, ja pensant en afrontar curses més curtes i ràpides de cara a la participació a la Mitja de Vilanova del Desembre.

La cursa va començar a una actuació en directe en honor a alguna persona de la organització que ja no hi era. Un pianista i un vocalista van interpretar de forma molt correcta aquest tema: Hallelujah
Encarat al sol vaig tancar els ulls. Vaig sentir l'escalfor a la meva cara i els acords de la cançó penetrant-me. Va ser un moment de molta pau abans de la batalla.

La cursa arrencava amb una pujada constant durant molts quilòmetres per terreny variat que et portava al capdamunt de la Serra del Montsant. Un cop dalt, un cel net i seré ens va oferir una vistes meravelloses del Priorat. En aquell punt de la cursa anava segon i no volia forçar massa, no portàvem ni 12 quilòmetres i sabia que la cursa es podia fer molt llarga en el tram final. En la distància, entre 1 minut i potser 2 davant meu, podia observar al primer classificat.

De sobte comença un vertiginós descens on decideixo provar d'incrementar el ritme. He arribat fresc a aquest punt i vull veure que tal baixa el company que porto destacat per davant. Però no portem ni 500 metres de pedra i revolts que me'l veig aturat tocant-se el turmell.

Li pregunto com va i si el puc ajudar. Em diu que no em preocupi i que tiri. Dit i fet em deixo anar fort fins a Morera (quilòmetre 15) on carrego un xic d'aigua i surto disparat disposat a posar terreny pel mig.

Tot gira perfecte fins que en un corriol molt estret trobo uns ciclistes. Ells miren d'apartar-se per que jo els passi per l'esquerra, però vaig fletxat i no miro bé on trepitjo. Surto disparat a l'ensopegar amb alguna pedra i caic arrossegant-me contra el terra. Em foto un bon trau a la cama dreta. Toca aixecar-se i serrar les dents. Queden uns 8 quilòmetres fins a Cornudella i ja tinc clar que tan bon punt arribi hauré de fer una visita a la infermeria.


Gratificant arribada en primer lloc.

Molt content a la meva arribada per poder ser guanyador absolut d'alguna cursa encara. Amb 41 anys ja complerts costa molt seguir els ritme d'arrencada de la gent més jove.


Video de l'arribada en 2h09' (el crono fa referència a una altra distància)

Al podi amb la cama ja revisada pels serveis mèdics.