Per això em vaig plantejar anar a Valls, doncs és una cursa que conec i feia anys que no hi prenia part. Val a dir que no és la típica mitja urbana, doncs transita quasi tota per carretera secundària, unint els pobles d'Alió, Bràfim i Puigpelat. A més, presenta repetits tobogans, fent el circuit relativament exigent si vols mantenir el ritme durant tot ell.
Abans de la sortida he fet un bon escalfament i he vist que sortiriem junts amb la 'Cursa del Calçot', de 10 kms. Em semblava ideal perque aprofitariem el seu ritme per fer uns primers 5-6 quilòmetres ben ràpids fins Alió, on ells tombarien per tornar i nosaltres girariem cap a Bràfim.
A la sortida ben endavant i ja els primers quilòmetres he estat amb al grupet capdavanter. Davant nostre 2 corredors de la cursa curta que anaven molt més ràpid i nosaltres deviem ser 7 o 8 al grupet, d'on 3 erem de la Mitja només.
Un cop ja sols, entre el quilòmetre 5 i 9, anem per una zona de puja-baixa. A les pujades jo em col.locava al davant i feia una mica de forat. A les baixades em retallaven i fins i tot perdia 4 o 5 metres, però jo preferia no forçar encara.
Un cop arribats a Bràfim, tot el poble és una contínua pujada i també a la sortida continua pujant fins a una rotonda. Faig aquell quilòmetre ben fort i em quedo al capdavant en solitari. No goso mirar enrera, passo el 10.000 en uns 34 i pico, agafo aigua i bec ben poc. No fa xafogor, només entra una mica d'aire que al sortir del poble noto un xic més.
A partir d'aquí comença el "rum-rum" psicológic interior: On vas tan ràpid? T'hauries d'haver quedat amb ells. No aguantaràs aquest ritme de 3:30 fins al final. Et passaran com una moto al 17 o al 18...
I per altra banda també pensava: Potser m'agafaran però els faré patir de valent. A les pujades penso deixar-m'hi la pell. El podi ja el tinc a tocar, només aguanta una mica més...
Bé, tot un diàleg intern molt entretingut que ha fet que passessin els quilómetres sense fixar-m'hi tant.
Sortint de Puigpelat hi ha una forta baixada i miro enrere. Veig el segon classificat i li dec treure uns 250 metres, menys d'1 minut, però una renda interessant si soc capaç de mantenir el ritme. Continuo fent les meves càbales i de seguida passem el quilòmetre 17 i em sento relativament bé, perquè noto que puc mantenir el ritme. Això m'anima força.
És just pensar això i el Mosso d'Esquadra que m'acompanya en moto tota l'estona es possa a la meva alçada i em diu que vaig molt bé de ritme i que segueixi així. Ostres, penso divertit, ell també se n'ha adonat.
Noto que la carretera pica molt lleugerament amunt i me n'alegro, perquè sé que als meus perseguidors els hi costarà més portar un ritme molt ràpid. Passem l'enèssima rotonda i ja enganxem la carretera de tornada. Un cop passat el quilòmetre 19 fem un gir pronunciat en direcció a Valls i allà veig que la distància amb el segón es manté o fins i tot ha augmentat lleugerament.
Ara sí que la carretera pica avall i provo d'anar ràpid però sense tornar-me boig, sé que just al 20 ve una pujadeta d'uns 200 o 300 metres i la vull fer ben fort. Després ja només hi ha una rambla en baixada de 500 metres i meta.
Adelanto als darrers corredors de la cursa curta i a l'entrar a la rambleta la gent ja em felicita i pica de mans. L'Speaker diu el meu nom ben fort i veig la Núria i els nens que salten d'alegria. Afluixo i els pico de mans a uns 15 metres de meta i entro amb els braços ben amunt i fent un crit d'alegria. Victòria i marca personal en 1h14'07''. I quina marca, he baixat 1'41'' el temps d'Igualada!
En aquest enllaç a Endomondo el circuit i el ritme de cursa quilómetre a quilómetre.
Moment familiar per enmarcar: al calaix més alt del podi amb els dos menuts.
Foto de Núria Mestres.