Les curses del 2014.

Després de participació a la Mitja de Vilanova tanquem el tercer cicle planificat per aquest any 2014 dedicat a les curses d'asfalt. Ha estat un any intens on hem volgut tocar moltes especialitats però on l'objectiu principal era competir i finalitzar amb solvència les dues Ultra-Trails previstes a l'estiu, sense perdre gaire empenta en la resta de terrenys i distàncies.

Per això vam arrencar amb un primer cicle al Febrer, que va acabar a finals d'Abril, participant en curses de curta i mitja distància i desnivells moderats:

16 de Febrer: Cursa dels Colls a Vilanova d'11km i +230m (3er classificat)
16 de Març: Marxa del Setge de Cardona de 51,5km i +1.900m (1er classificat)
30 de Març: Trail de l'Arboç de 31,2km i +730m (1er classificat)
13 d'Abril: Marató de la Talaia de 42,5km i +1.800m (5è classificat)
26 d'Abril: Long Trail de l'UTBCN de 68,6km i +2.420 (5è classificat)

Un moment inesborrable entrant a meta a la Marató de la Talaia de la mà de la Gemma.

Foto d'Araceli Miranda.

Arribats a aquest punt, donàvem el tret de sortida al segon cicle, focalitzat en curses que transitaven per alta muntanya (per sobre del 2.000 metres d'alçada) i que acumulaven desnivells importants, a excepció de l'escapada a Ribes de Freser per fer la cursa curta de les XS Vall de Ribes.

14 de Juny: Marato de l'Emmona de 43,2km i +3.900m (31è classificat)
6 de Juliol: XS Vall de Ribes (curta) de 15km i +750m (3er classificat)
11 de Juliol: Celestrail de l'AUTVN de 78,5km i +4.860m (6è classificat)
27 d'Agost: TDS de l'UTMB de 120km i +7.100m (30è classificat)
20 de Setembre: Marató Pirineu de 43km i +2.650m (11è classificat)

El dur traçat de la Marató de l'Emmona va ser clau per créixer com a corredor de muntanya en aquest 2014. Foto de Núria Gabernet.

Finalment el tercer cicle ha estat el més curt i el que he preparat amb menys profunditat. Les curses d'asfalt, són de moment per a mi, un refugi per desconnectar de la muntanya i tornar amb nous incentius i energies renovades.

26 d'Octubre: Mitja Marató de Cunit (2on classificat)
16 de Novembre: Mitja Marató de l'Espirall-Vilafranca (4rt classificat)
29 de Novembre: 10 km Feney Race Vilanova (5è classificat)
13 de Desembre: Mitja Marató Ciutat de Vilanova (3er classificat)

La fugaç baixada des de Guardiola de Font-rubí a Vilafranca, un dels moments més exigents de la temporada d'asfalt.

Aquests gairebé 3 mesos sense fer entrenaments específics de curses de muntanya m'han permès reflexionar sobre la temporada 2014 i plantejar-me les coses que vull fer diferents de cara a l'any vinent. No hi ha dubte que l'autocrítica i l'auto-exigència són claus en el camí cap a la millora.

Ben aviat quedaran definides les bastides del calendari 2015. Una any en que l'objectiu no canviarà en excés respecte al del 2014 que comentava a l'inici de l'entrada. Seran les curses de llarga distància les que faran moure els engranatges i les que pilotaran a nivell emocional tot el que anem fent al seu voltant.

14 de Desembre de 2014: Mitja Marató Ciutat de Vilanova.

La prova reina de casa nostra havia de ser el punt culminant de la breu temporada d'asfalt. Un tercer i darrer cicle que volia tancar fent el millor paper possible pels carrers de Vilanova. Molt enrere quedava la Marató Pirineu, darrera cursa de muntanya del 2014 i també les setmanes d'entrenament específic durant Octubre i Novembre.

El pas per Cunit i Vilafranca em va fer creure que anava pel bon camí, però l'exigència d'aquesta especialitat ha fet que des de la prova vilafranquina no hagi pogut donar aquella darrera volta de clau que potser m'hagués permès arribar millor a Vilanova.

De voler sortir a donar-ho tot de bon començament, vaig passar els dies previs a plantejar-me la cursa amb molta cautela. No sentia les potes gens fines i no sabia si era per l'acumulació de quilòmetres o si perquè m'havia afectat el fred que per fi havia arribat.

Arriba el diumenge i a l'escalfament segueixo sense bones sensacions i així els hi explico al Manel i al Jesús que m'acompanyen. Falten just 4 o 5 minuts per les 10 del matí i em situo a la línia de sortida sense tenir-les totes. Fem el compte enrere mentre penso que no tinc ni idea de com ho faré per arrencar a 3'30" el quilòmetre i mantenir aquest ritme, que serà el que marcaran els meus rivals més directes als primers 6-7 quilòmetres.

Ens posem en marxa i progresso sense forçar. En Dani Serra es destaca ràpidament i també veig com marxa en Marc Garcia, a qui m'hagués agradat provar de seguir com vaig fer a Vilafranca. Darrera es forma un pilot de 5-6 homes que tanco cedint uns metres. Vaig còmode de pit però molt pendent de les cames i controlant molt a les baixades.

A la Ronda Ibèrica poc abans del quilòmetre 2 no ho tenia gens clar. Foto d'Àlex Carmona.

Passa el pitjor i cap al quilòmetre 8 o 9 em començo a relaxar. Els dos primers van molt endavant i, del grupet on em trobo, noto que soc el que vaig menys apurat. Però res de confiar-se, doncs no conec pas a tots els companys i la capacitat de patiment de molts atletes m'ha sorprès ja masses vegades. Em refereixo a corredors que sembla que estan a punt de fer un pet com una gla i després revifen i t'acaben deixant enrere pel teu estupor.

A partir d'aquest punt surto de darrera i provo de incrementar el ritme del grup aprofitant que ja no trobaríem cap més baixada en els propers 4 o 5 quilòmetres. Efectivament el pilot es va estirant i al pas pel 10 em quedo colze a colze amb en Francesc Paton. 

Pas pel gran punt d'animació d'Evasion Running Vilanova (km. 10). Foto de Xavi Mercadé.

Amb aquest company faig tot el tros de carretera en direcció a Ibersol i la entrada per l'avinguda Cubelles. Tenia clar que aquell ritme ja m'estava bé i que m'ho jugaria tot a la pujada final d'uns 500 metres de la rambla Sant Jordi, on volia arribar amb forces.

Un cop en aquell punt i poc abans del quilòmetre 20, aconsegueixo destacar-me del meu company uns metres i entro a les pistes d'atletisme en una impensable 3a posició de la general. Ha estat una cursa emotiva en molts sentits. Primer per pensar que no sabria ni si podria acabar-la i trobar-me amb un podi. Però sobretot per la gran quantitat de gent que m'ha animat per tot el circuit i que m'ha esperonat per anar endavant.

Moment a l'arribada felicitant al company Paton per la cursa. Foto de Garraf Sense Límits.

Una arribada on veig als meus pares i on es succeeixen les felicitacions i mostres d'afecte de moltíssims companys. I per sobre de la 3a posició, que és merament circumstancial tot sigui dit, em sento molt satisfet per emportar-me per tercer any consecutiu el "Memorial Josep Inglada" al millor corredor local. 

I fins aquí aquesta temporada d'asfalt que tanca el 2014 i que deixarà pas, ara sí, a uns dies de descans. El calendari pel proper 2015 ja està molt avançat i ben aviat quedarà definit a grans trets. Un calendari on apareixeran moltes proves noves per tal de buscar nous recorreguts i incentius que ens donin la força necessària per prepara-los.

29 de Novembre de 2014: 10.000 a la Fenexy Race de Vilanova

De sempre que la distància dels 10 quilòmetres no l'he sabut gestionar gens bé. De fet, de les 13 curses que he fet d'aquesta distància per asfalt en els darrers 10 anys, en ben poques he acabat tenint la sensació d'haver competit correctament. Possiblement la causa sigui que no l'he entrenada mai específicament, doncs sempre he considerat la Mitja Marató com la prova més atractiva per l'asfalt.

De totes formes la cursa d'aquest dissabte ha estat una mica especial. A l'igual que el darrer 10.000 al passeig de Vilanova (Maig del 2013), una forta ventada (aquest cop de llevant) ens ha perjudicat molt. Com si no en tinguéssim prou, tot el tram del Parc de Ribes Roges es trobava completament enfangat i ple de tolls immensos que s'havien de travessar per força. I finalment, la percepció de que el circuit era un pèl llarg, però això ja és un altre tema.

Tot això ha fet que la marca no estigués gens a prop del que potser esperava en un principi. De totes formes ja tenim una edat per saber que els cronòmetres no poden dictar les nostres sensacions o percepcions reals.

En definitiva he quedat molt satisfet des del punt de vista pràctic. Gran entrenament a un ritme molt acceptable provant de seguir corredors habituats i més rodats sobre la distància. Donades les circumstàncies que explicava abans també ha estat una experiència divertida amb un circuit ben remullat. A més, córrer a casa sempre fa que trobis molts coneguts i que t'animin abans, durant i després de la cursa.

Tolls a dojo al Parc de Ribes Roges. Foto de Xavi Mercadé.

Cinquena posició a la general i un temps de 35'31' per aquest 10.000, distància que ben segur trigaré a córrer.

16 de Novembre de 2014: Mitja Marató de l'Espirall (Vilafranca del Penedès).

3 setmanes després de córrer a Cunit i amb la tranquil·litat de que no trobaríem tanta calor com aquell dia, es presentava la Mitja Marató de l'Espirall (Vilafranca del Penedès). Aquesta cursa ha anat movent-se pel calendari de mitges fins que aquest any he pogut tornar a participar per segon cop. El primer cop va ser al 2.005 i més que recordar la cursa en sí, el que recordo és que tot el dia anterior el vam passar caminant per Andorra la Vella i que per la nit vam sortir 'de festa' fins tard. Amb aquest pla, evidentment la cursa va passar com una més, sense pena ni glòria.  I des de llavors, al contrari que el circuit de la cursa, la meva vida ha canviat tant... fins al punt de no passar-me pel cap anar a una cursa "a passar l'estona".

Amb ganes d'arriscar de sortida i, convençut que podia millorar respecte a Cunit, he sortit al davant. Exceptuant al guanyador, que ha marxat molt fàcilment i ha fet la seva d'inici, darrera seu s'ha format un grup de 5 corredors que fèiem la nostra pròpia cursa.

Reconec que m'ho he passat molt bé dintre d'aquest grup. El fort aire que entrava mentre anàvem cap a Guardiola de Font-Rubí ens ha fet col·laborar com si de ciclistes ens tractéssim. Hem anat fent relleus. Uns tiràvem en pujada i d'altres ho feien en baixada, en silenci i mirant-nos de reüll, sent conscients de que aquesta harmonia s'acabaria tan bon punt l'aire deixés de penalitzar-nos.

Dit i fet, quilòmetre 13, gir de 180º i cap baix que fa baixada. Comencen les hostilitats i de seguida arriba un canvi de ritme. Hi ha un sotrac al grupet que es desintegra amb 2 corredors que em guanyen com si res una vintena de metres. El ritme és massa alt per mi i les meves cames no el sostenen. Provo d'acostar-m'hi i em quedo sol en 4a posició però noto que darrera tinc un perseguidor molt a prop. Venen 4 quilòmetres molt favorables llavors, abans d'arribar a la pujada de la Granada on retallo uns metres als meus predecessors en un esforç en va, doncs de seguida me'ls guanyen de nou quan el terreny torna a ser favorable.

Darrers 2 quilòmetres agònics on passo de ser el caçador a ser la pressa, doncs el corredor que portava darrera se m'acosta per moments. Últim quilòmetre, entrant a la capital de l'Alt Penedès, buscant forces on ja no en tenia per parar el cronòmetre en 1:14:41. Hem entrat 4 corredors en un interval de 15 segons.

Top 5. El campió destacat i 4 corredors en un mocador.

Una cursa s'ha de viure com una experiència i avui reconec que l'he gaudit molt doncs, més enllà de la posició, trobar-te en situacions de cursa on el cap també juga sempre s'agraeix.

Podi Masculí.

26 d'Octubre de 2014: Mitja Marató de Cunit.

Primera prova d'asfalt des de la Marató Costa Daurada al Gener en un dia força calorós i en una cursa en la que he participat fins a 7 vegades, essent la mitja marató en la que he competit més cops després de la Mitja Marató Ciutat de Vilanova. El darrer cop que vaig ser-hi va ser al 2011 en una edició que es va fer un dissabte a la tarda i on precisament també va fer força calor.

La cursa es plantejava, com acostumen a fer a Cunit, amb dues voltes idèntiques a un circuit. Reconec que el primer cop que el vaig veure sobre el planell no em convencia gens, però un cop revisat el dia abans amb més calma no semblava pas gens dolent.

En vista de les condicions meteorològiques tenia clar que seria un dia dur. Els dies abans pensava que arribava ben rodat i amb la idea d'acostar-me amb certa solvència a un temps d'1h16'. Mentre escalfava i veia el sol ben amunt m'entraven molts dubtes de poder resistir el ritme durant la segona volta, tot i que tenia ganes d'anar al davant en el primer gir per aprofitar la inèrcia dels corredors que feien el 10.000.

Un cop passats els primers 5 quilòmetres ja estava tot molt definit i per la meva sorpresa el corredor que comandava la prova era un participant de la Mitja, enlloc de ser del 10.000. Veure gent a la sorra de la platja prenent el sol és una senyal inequívoca de que no teníem les condicions ideals per portar aquells ritmes. La segona volta va ser productiva de cara a preparar les properes curses i finalment vaig acabar satisfet per haver torbat el que havia vingut a buscar a Cunit.

El temps final d'1h16'34" em va permetre acabar segon a la classificació general en la meva 55ena mitja marató per asfalt.

Propera cita a Vilafranca el 16 de Novembre per la Mitja Marató de l'Espirall on espero que les temperatures ja siguin una mica més de tardor.

"Corrent cap a l'impossible" d'Albert Jorquera.

Ja fa uns quants mesos, potser més d'1 any fins i tot, que enmig d'un entrenament l'Albert em va explicar que havia arribat a un acord amb una editorial i que estava escrivint un llibre. A mesura que m'anava desgranant en que consistiria, vaig sentir que havia tingut una gran idea i que estava encertant de ple en el seu plantejament.

Em vaig sentir molt afortunat quan vaig rebre els seus primers arxius. A mesura que devorava les pàgines i li feia anotacions manuscrites al marge de les meves modestes impressions, notava que aquell llibre, tal i com ell ha explicat, era el llibre que ens hagués agradat llegir quan començàvem a explorar el món de les Ultratrails.

A mesura que m'enviava les versions corregides, les sensacions anaven sempre a millor. Francament, per mi aquest llibre ha estat una gran font de motivació en aquest 2014 en que he participat en curses que sentia importants. Si les he gaudit, les he gestionat correctament i les he pogut treure endavant amb solvència ha estat en part gràcies a "Corrent cap a l'impossible".

Val a dir que haver viscut en primera persona moltes de les vivències que explica l'Albert, així com haver xerrat sobre el tema durant hores i hores d'entrenaments, fa que la meva visió estigui molt en línia amb els fonaments i plantejaments que ell exposa al seu primer llibre.

Sigui com sigui, tant si us agrada córrer/caminar per la muntanya com si no li trobeu el sentit, aquest llibre és un manual essencial per entendre perquè cada cop hi ha més gent que vol (o necessita) córrer cap a l'impossible.

El meu exemplar personalitzat del llibre, signat per tots els integrants de l'equip Salomon Running  International desplaçats a Limone sul Garda aquest mes d'Octubre.

Octubre 2014: Tercer i darrer cicle de la temporada.

Ja fa mesos que vam començar a preparar les curses més "grosses" de la temporada. Aquelles que, dintre del segon cicle, acumulaven més distància i desnivell. Encara que sembli estrany, ha estat una fase més esgotadora a nivell mental que no pas físic. Entrenaments llargs, sortides nocturnes sota la llum del frontal, molta pedra trepitjada, pujades ben dretes, baixades exigents i, com no, caigudes, algunes caigudes... i amb cada caiguda ha tocat aixecar-se i seguir.

Amb la TDS reconec que el meu cap va arribar al seu límit. Vaig completar i acabar aquella cursa, la més llarga, sencer com mai a nivell mental però després la davallada va ser fulminant, com si d'un relé es tractés: clack!
El mes de Setembre ha passat i he mirat de recuperar-me en aquest sentit. Escapada per tancar la temporada a la Marató Pirineu i entrenaments (pocs) sense pensar en res. Córrer per córrer, rodar per rodar.

Tot i això cal pensar ja en el tercer i darrer cicle: una breu tornada a les curses d'asfalt. La prova objectiu serà un cop més la Mitja Marató Ciutat de Vilanova. Tot i que, abans o després, la idea és participar en curses que em vinguin de gust i que no em destorbin els entrenaments previstos.

M'agradaria tornar a córrer alguna Mitja Marató propera de les que abans acostumava a fer, com ara Cunit, Vendrell, Igualada, Tarragona o Vilafranca. Evidentment no podré fer pas totes, però conto amb ser-hi en un parell i agafar una mica de ritme.

Tampoc descarto participar en algun 10.000, prova que no m'ha convençut mai però en la que crec que podria tenir una marca millor a l'actual si tingués un bon dia. Ja veurem que trobem al calendari que tampoc destorbi molt.

Arribada del darrer 10.000 on vaig participar. 

Va ser a Vilanova el Maig del 2013.

El que si descarto és participar en aquest cicle en una marató d'asfalt. És una distància especial i que cal afrontar-la molt preparat. Em ronda el cap provar de baixar les 2h40' algun dia, però no crec que m'ho plantegi a curt termini. Evidentment, a l'horitzó, sempre queda pendent la Marató de Nova York, però quan hi vagi la faré per gaudir-la,

En aquest cicle, els entrenaments de més qualitat (canvis de ritme o sèries) els faré en asfalt o sobre cinta; mentre que per les tirades llargues continuarem aprofitant la muntanya però sense acumular desnivells molt elevats i buscant pujades més progressives.

20 de Setembre de 2014: Marató Pirineu.

Tot i que no existeix una versió oficial dels fets, gairebé tothom té clar que l'Ultra Cavalls del Vent com a tal va deixar d'existir per desavinences entre els responsables dels refugis de la travessa original i els organitzadors de la cursa. Això va donar pas a la creació d'una prova molt similar a l'anterior, pel que respecta a localització i recorregut, que van anomenar Ultra Pirineu.

El recorregut original perdurarà i la seva essència no es perdrà de cap de les maneres. D'altra banda, la nova prova que igualment s'endinsa en el Cadí i que segueix sent promoguda per la marca de material esportiu Salomon, podrà continuar creixent i evolucionant sense tenir la restricció d'haver de seguir un circuit concret. Amb el pas del temps ho sabrem, però crec que s'ha optat per una bona solució per a totes dues parts en aquest sentit.

A l'hora de planificar la temporada nou mesos enrere tenia clar que 3 setmanes després de la TDS no podria afrontar l'Ultra Pirineu amb unes mínimes condicions. Per això, en vista de no voler perdre'm l'ambient que es viu a Bagà i amb ganes de tancar la temporada de muntanya amb una cursa de renom, vaig optar per participar en la Marató que s'organitzaria per primer cop enguany.

Però en contra del que pensava, els dies previs no he aconseguit centrar-me gaire en la cursa. Sentint-me relativament bé físicament i creient que estava molt recuperat de cames, la sensació que tenia era de mandra per preparar el material i també per viure els moments previs de la cursa.

Arribo a Bagà el mateix dissabte amb l'Ultra ja en marxa. Amb molt temps per davant, recullo el dorsal i m'endinso en el poble, on trobo varis companys com ara el Raúl (company del Diedre), que va competir el dia abans a la Nit Pirineu (curs vertical també de nova creació) i l'Alberto (company de l'XTerra) que també corria la Marató i amb qui comparteixo les dues hores prèvies a la cursa xerrant de tot plegat.

Amb l'Alberto Escobar abans de la sortida.

Gran ambient durant tot el dia a Bagà.

Un cop al calaix de sortida a la mítica plaça de la porxada es crea un gran ambient que arriba al seu clímax quan l'speaker més reconegut en curses de muntanya comença a xerrar. A mesura que en 'Depa' ens comença a animar i també quan arrenca la música 10 minuts abans de la sortida, me n'adono de perquè vaig voler estar a Bagà avui encara que no pogués fer l'Ultra. La inquietud i la mandra que notava els dies abans s'han difuminat i noto una pau interior mot agradable com si sentís que estic en el lloc indicat en el moment indicat. Comença el compte enrere i li desitjo sort al meu company abans de sortir disparat cap al carreró que ens condueix fora de la plaça.

Sortida de les que creen escola.

Primers quilòmetres molt vius per dintre de Bagà i procuro anar endavant per situar-me bé als primers trams de corriol. Donat que el desnivell de pujada acumulat no és excessiu (previstos +2600), surto sense bastons, amb motxilla petita i tot el material obligatori ben compactat dintre.

Som fora del poble ja quan aixeco el cap i veig com es posa ben dret el camí. Els tres primers corredors encara corren, però la resta ja camina. Comença el tram que ens portarà al Rebost, primer avituallament i punt de control. En aquest punt (km. 8) agafo dues xuxes de goma sense parar encara a carregar aigua i seguim amunt. La pujada es desvia del circuit de l'Ultra i fa un revolt per arribar al Coll de Pal (km. 14). Aquí nou control i recarrego la motxilla d'aigua, doncs la calor feia que el consum anés a més.
Breu baixada on no afluixa ningú, per tornar a pujar fort directes al Niu de l'Àliga (km. 20) on bec un got de caldo i menjo alguna xuxe més.

Pas pel Niu a més de 2.500 metres d'alçada.

A partir d'aquí el circuit es torna menys atractiu a la vista i als sentits. Primer forta baixada pel que sembla una pronunciada pista d'esquí farcida de pedres, per després agafar un camí ample on anava al límit del que em donaven les cames.

Al quilòmetre 27 nou control, aquest cop de material. Just davant meu desqualifiquen un company per no portar jaqueta impermeable. Efectivament era només un tallavent el que portava i sense caputxa. També veig un dels favorits per guanyar retirat i assegut a una furgoneta. Tot això forma part de la cursa i són circumstàncies que també juguen per bé o per mal.

Tot i que en aquest avituallament no tenien xuxes, l'aturada per obrir la motxilla i mostrar el material m'ha permès agafar aire i disposar d'uns segons de descans que noto quan torno arrencar. Puc trotar més lleuger i sortir a un bon ritme. Ens endinsem en el tram més lleig de la cursa al transitar per un corriol brut i no gaire trepitjat, però el circuit estava perfectament marcat. Passem sobre el quilòmetre 30 per sota la carretera del tunnel del Cadí i comencem la darrera pujada de la cursa de poc menys de 600 metres positius.

Primers trams no molt forts de pujada, però fa molta calor. Arribem al Serrat de les Esposes i, entre un munt de vaques, continuem amunt per la forta pujada de la travessa Cavalls del Vent que condueix fins el darrer avituallament en cursa al quilòmetre 33. Més aigua i més xuxes per agafar de seguida una suau pujada de només 1 quilòmetre que ens condueix al llarg descens final de 9 quilòmetres fins a Bellver.

Començo fort la baixada però un tram molt tècnic de pedres ben xopes em frena molt. No vull arriscar gens aquí. Recordo que l'any passat no vam baixar per aquí a Bellver i el camí llavors no era tan crític. La resta de l'arribada a Bellver la faig a fons i comprovo que sortiran més de 43 quilòmetres de recorregut i que no baixaré pas de les 5 hores.

Arribada tranqil·la a Bellver amb poc ambient.

Finalment arribo en onzena posició satisfet per haver tingut l'esperit per patir a la cursa en tots els terrenys i convençut d'haver optimitzat els recursos amb els que contava. Amb aquesta Marató Pirineu queda tancada, doncs aquesta temporada de curses de muntanya 2014 en la que he pogut tocar moltes distàncies i terrenys. A mesura que passin les setmanes espero poder treure més conclusions, lliçons apreses i coses a millorar pel futur.

27 d'Agost de 2014: TDS.

Quan vam planificar la present temporada i van quedar definides totes les curses pràcticament fins al Setembre, hi havia una que destacava per sobre de totes per la seva distància, el seu desnivell acumulat i una semi-autosuficiència reflexada en els pocs avituallaments i assistències permeses. La

TDS (Sur les Traces des Ducs de Savoie) que s'engloba dintre de la setmana gran de l'Ultra-Trail del Montblanc, presenta un recorregut variat que combina tota mena de terrenys i té la seva sortida a la ciutat italiana de Courmayeur.

Un cop vam tornar d'Andorra amb la seguretat de veure que les coses van sortir prou bé, el més prudent va ser deixar passar uns dies sense pensar en la gran cita d'Agost. Quan acabes una prova de llarga distància ho fas amb un lògic esgotament físic, però també amb una fatiga mental important. Aquesta fatiga no només està causada per la pròpia competició, sinó que també pel neguit dels dies previs. Aquesta tensió es veu incrementada durant el dia d'abans, si la cursa arrenca de bon matí, o bé a les darreres hores prèvies, si aquesta arrenca a la tarda/nit com era el cas de la Celestrail. 

De fet, és quan cal prendre decisions definitives de material, alimentació i també a nivell d'estratègia, que la ment acaba de posar en situació tot el cos i comença a activar certs mecanismes inconscients que suposo que per cada un deuen ser diferents. És aquell punt que notes que t'"endolles" i tens el convenciment de que ja va de debó. 

És cert però, que un cop arrenca la cursa sembla que la tensió mental es relaxa automàticament. Notes com un alleugeriment d'entrar per fi en moviment i de deixar que flueixin els esdeveniments. Tot i que hi ha moments en que et pots alliberar, certa part del temps cal anar avaluant, planificant i revisant tot el que cal fer en cursa. És necessari anticipar-te i evitar els màxims errors possibles. De fet, una cursa tan llarga és una aventura. Un llarg seguit d'hores on cal tenir certs elements planificats, però on també serà necessari prendre moltes decisions. Quant més encertats estem, més còmoda serà la nostra travessa.

LES SETMANES PRÈVIES.

Aquestes setmanes d'estiu hem alternat els entrenaments de cursa a peu amb sortides en bicicleta, que amb el bon temps sempre venen més de gust. Precissament en una d'aquestes sortides vaig patir una caiguda contra l'asfalt que em va deixar força tocat un maluc durant unes setmanes. Tot i això no era moment per baixar el ritme pel que feia a la acumulació de desnivell i hem fet entrenaments pel Cadí i per Montserrat, on resulta més fàcil guanyar alçada que no pas a casa nostra. Finalment, tota la setmana d'abans de la cursa vam ser a París. Em va anar molt bé no tenir cap opció de fer desnivell allà i de trobar llarguíssimes avingudes d'herba ben curta on poder rodar ràpid i fresc a primera hora del matí. Els dies previs del viatge va ser tornar a començar amb tot el maldecap del material. Ja tinc confeccionat un "check-list" complert on s'inclou tot el que em podria fer falta i també el que és obligatori en les curses de llarga distància. 

EL VIATGE I EL DIA ABANS. Després d'un llarg viatge amb varis incidents durant tot el Dilluns 25, l'endemà ja ens vam despertar a l'ENSA (École Nationale de Ski et d'Alpinisme) de Chamonix, on estaríem allotjats l'Albert i jo fins el Dissabte 30, quan tornaríem cap a casa un cop es completessin els podis de l'UTMB. El Dimarts 26 per la tarda vàrem fer, enmig d'una gran multitud, la recollida de dorsal i altres elements, així com el control de material en un dia en que plovia a bots i barrals. Per sort la predicció per l'endemà era prou bona des de bon matí. L'SMS de l'organització confirmava el circuit original i que trobariem vent fort a cotes altes pel que recomanaven abrigar-se. L'organització de l'UTMB no deixa absolutament res a l'atzar. Qualsevol pregunta que et sorgeixi ja té una resposta definida. Això et dona molta seguretat en el sentit de que només t'has de preocupar de tu mateix. Quan obtens el dorsal també et donen un ticket per agafar l'endemà l'autobus que porta els participants a Courmayer a través del tunnel del Montblanc. La sortida a les 5am en autocar em va recordar el trajecte que vam fer de Ribes a Sant Joan de les Abadesses per fer la Marató de l'Emmona a mitjans de Juny. Com molts altres companys, vaig aprofitar aquella estona per menjar un entrepà que em vaig fer el dia d'abans i una mica de pastís d'Overstims. Un cop a Courmayer només em quedava prendre un bon café i trobar un racó amb intimitat per acabar de sentir-me al 100%. A la sortida deixem les 2 bosses que trobarem a l'arribada de Chamonix i sobretot a Cormet de Roselend (km 67). Per la megafonia xerren i xerren fins que sona la música de "Pirates of the Caribean" mentre recordo l'atracció que hi ha a Disenyland sobre aquesta pel·lícula. Estic tan tranquil i concentrat que quasi ni sento que fan el compte enrera... "Cinq, quatre, trois, deux, un, vaaa...".

Sortida TDS® 2014 per UltraTrailMontBlanc 

LA CURSA.

En aquestes curses els primers 2-3 quilòmetres és on cal anar més amb compte. Molta gent va sobreexcitada i fa coses com traure el braç de sobte per saludar, aturar-se de cop a acomiadar-se d'un familiar o no vigilar on fiquen els bastons. Procuro anar avançant amb peus de plom fins que sortim del poble i agafem la primera pujada. Durant la primera pujada hi ha molts corredors encara. Jo surto amb un pla molt clar pel que fa a la primera part de cursa. La meva previsió més favorable global és d'unes 20 hores. Per fer això haig d'arribar a Bourg St. Maurice (km 51) en perfectes condicions, o sigui, fresc com una rosa, i en unes 7 hores. És clau no cebar-se a les dues llargues baixades, doncs cal conservar les cames per quan facin falta a la segona part.

Primer tram de pujada deixant enrera Courmayeur.

El recorregut és molt verd i es troba molt xop per la pluja del dia anterior. Baixa molta aigua per tot arreu i abunden els tolls. La temperatura era bona amb certa fresca a les zones d'ombra. Però és a la pujada al Col Chavannes on sento que fa una mica més de fred. Tot i això segueixo amb màniga curta i un cop dalt el panorama canvia completament amb el canvi de vessant. L'ombra dona pas al sol i el vent s'atura en sec. 
És hora de baixar i recuperar-se una mica. Arribant al Col du Petit St. Bernard veig l'Albert que al ser acreditat segueix als cap de cursa amb els vehicles que l'organització prepara a la premsa. Em fa alguna foto i donat que el camí era estret i accidentat quasi em vaig avall per mirar on no tocava. Em poso a riure pensant en la pena que hagués fet.

Pujada curta però molt dreta al Col du petit St. Bernard. 

Darrera baixada fins a Bourg St. Maurice, passant per zones completament enfangades, i el sol que ja es troba ben amunt. Falten poc més de 5 quilòmetres per arribar al següent punt de control i fa estona que noto alguna cosa al mig de la planta del peu esquerre. Sembla una pedreta. Veig unes taules de picnic a l'ombra i decideixo parar a netejar la sabatilla i el mitjó. Trec herbes i pedretes varies i poso la vamba a lloc. Però quan torno a arrencar noto que la molèstia continua. 

Arribo a Bourg St. Maurice en 6h02' amb força avantatge sobre la meva previsió i bastant fresc de cames. Aquest cop em miro bé la planta del peu. El noto molt humit i tinc possiblement una butllofa. Mai n'havia tingut o sigui que no sé ben bé que fer. Torno a calçar-me i menjo una mica. Carrego força aigua i passo el control de material obligatori. Camino pels carrers animat per la gent de les terrasses mentre vaig menjant. Queden 16 quilòmetres pel proper avituallament i entre mig hi ha una senyora pujada que acumula 2000 metres positius en poc més de 12 quilòmetres. 

Començo la pujada amb ritme viu i passo alguns participants. Arriba un punt que m'estabilitzo i vaig fent entre mig d'un grupet. Pujant el peu no em molesta. Un cop dalt trobem, sense dubte, un dels trams més tècnics en el que seria la baixada del 'Passeur Pralognan', segona cota més alta de la cursa. Hi ha cordes per ajudar-se, doncs el terreny és accidentat i amb força desnivell. En un breu tram de pista que porta al 'Cormet du Roselend' ja noto força dolor al peu i tinc clar que hauré de fer quelcom. 

A l'avituallament em tenen la bossa a punt: canvio frontal (petit per gros), agafo menjar de reserva, i quan canvio mitjons miro de posar un 'Compeed' al peu, però no tinc clar que allò funcioni. Mentre encara descalç menjo sopa amb fideus avaluo la situació i decideixo anar a la infermeria. Em conviden a passar i m'estiro a una espècie de 'plegatín'. Sento per la megafonia com arriben i passen corredors. Em sap greu perquè creia que anava entre els 40-50 primers i allà estava perdent molt temps. Tot i això m'atenen molt bé. Crec que em rebenten la butllofa amb una xeringa plena de mercromina, encara que no vaig fer molt de cas. M'envenen el peu esquerre i em possen una crema als dos peus per mantenir-los secs. 

Surto d'allà uns 15' o 20' més tard sense el convenciment de que pugui correr bé. Encara em fa mal i la noia m'ha insistit que pari a Les Contamines (km 96) per tornar a curar-me, doncs diu que tinc la butllofa en un mal lloc. Evidentment és així, altrament no hagués parat pas... 

Deixo la bossa després de menjar més i tornar a carregar 'a tope' l'aigua. Queden 19 quilòmetres pel Col de Joly i es faran molt llargs. Començo caminant però com la cosa puja, vaig fent bé. És quan arriba la baixada que noto que puc córrer amb menys dolor que abans i em començo a animar. Sé que he perdut temps allà i moltes posicions, però el que està clar és que també he descansat. En definitiva: tinc el peu millor i noto les cames molt fresques. Som fregant el km 70 i queda molt però sento que ha arribat el moment de començar a deixar-se anar una mica i veure fins a on podem arribar. Són per mi els millors moments de la cursa. Encara queda una bona estona de llum i l'objectiu ara és mirar d'arribar al Col du Joly (km 86) de dia. 

El darrer tram és força tècnic i recordo que vaig al terra un parell de cops. Un d'ells va ser sobre el fang que era tou, però l'altre va ser contra una pedra i em faig talls i un fort cop a la ma esquerra. Tot i això arribo a tope de moral a un animat avituallament al Col du Joly on l'speaker xerra molt. A partir d'aquí queden poc menys de 10 quilòmetres de baixada fins al proper avituallament a Les Contamines. Sentint-me bé de cames poso un ritme animat per aprofitar la llum natural residual i sabent que només quedarà, després de descansar, una darrera pujada al Col de Tricot. 

Ja per la tarda la mèteo va ser ideal. Foto de Quim Farrero.

Encara fresc passo alguns corredors i arribo a Les Contamines (km 95-96) ja de nit i ben passades les 9 del vespre (amb 14 hores i vint minuts de cursa) on es viu un gran ambient. Ni m'enrecordo de la butllofa, tot i que noto l'embenatge al peu. Estic content d'haver decidit parar llavors a la infermeria. No vull ni pensar en com hagués corregut si no ho hagués fet. Com escrivia abans, en una cursa tan llarga surten imprevists i cal prendre decisions, no tot és córrer i anar endavant. 

Faig una breu parada a Les Contamines i, mentre menjo, un noi que diria és el d'aquest blog, m'explica que la pujada que trobem de camí a Les Houches és molt dura. Obviement el crec i surto de l'avituallament prenent-m'ho amb calma de bon inici. Més endavant trobo un noi francés que va fer la cursa al 2011 i que em remarca com és de dura la pujada al Col de Tricot. Coi, ja són dos que incideixen en aquest punt.

I efectivament, el desnivell amb 100 kms a les cames és important, però no és a les cames on tinc el problema precisament pujant. En plena pujada sento que vaig literalment ofegat i esbufego com si no tingués prou aire al voltant. Tornem a superar els 2.100 metres d'alçada per poc després trobar una nova baixada complicada, ara amb negra nit, on torno anar per terra. Aquest cop, no m'avergonyeixo de dir-ho, sobre una gran tifa de vaca directament.

Per sort, de seguida la cosa es posa més fàcil i puc tornar a trotar per un bosc que em semblava molt bonic a la llum del frontal. Així doncs, transitant per un tranquil corriol, tot salvant arrels i passant per un llarg pont penjat davant un enorme salt d'aigua que em va fascinar, arribem a la carretera que ens baixaria a Les Houches. Darrer avituallament on m'assec amb calma a menjar el darrer bol de brou amb fideus. 'Quants dec portar? deu? onze?' Definitivament he perdut el compte de quants m'he empassat ja... 

M'aixeco pesadament per afrontar els darrers 8 quilòmetres. Començo a córrer lent i sense ritme, aturant-me en petites pujades i deixant-me anar sense cap gràcia a les baixades. Encara esbufego i tinc la sensació de que arribaré així al final. Però de sobte, per la meva sorpresa, mica en mica em començo a trobar de nou bé. Respiro millor i aconsegueixo un bon ritme. 

Crec que em deuen quedar 5 quilòmetres i, si segueixo així, podré baixar de les 19h. Arribo a una zona ja urbanitzada i en una bifurcació dubto. Fa estona que el marcatge no és tan precís. Trobo dues noies joves en bicicleta i els pregunto si vaig bé. Em diuen que sí i afegeixen que m'acompanyaran fins a meta. Així amb una escorta de luxe entrem a Chamonix tot xerrant (la mare d'una d'elles corre la TDS!) i portant un bon ritme. Trobo un darrer voluntari que m'indica que només falta 1 quilòmetre.

Arribada a la meta de Chamonix a les 1:38 de la matinada del Dijous 28 d'Agost. 

Arribem al carrer principal i abans de la darrera corva m'acomiado de les dues noies ciclistes que fan mitja volta, qui sap si per acompanyar altres participants. 
Em trec el frontal per les fotos i creuo la meta caminant i molt satisfet. L'Albert em rep allà mateix i ens fem una foto com la de fa 1 any. Miro el temps al monitor i veig que el guanyador, Xavier Thévenard, ha trigat 14h15' mentre jo he dedicat ni més ni menys que 18h38', entrant en la 30ena posició de la general. 

Amb l'Albert a Chamonix 1 any més. Foto de @moxigeno. 

Acabo molt satisfet de l'aventura viscuda. Les cames m'han respòs, però el cap m'ha sorprès encara més. Certament si t'apassiona el que fas hi ha ben poques coses que et puguin aturar. 

Resum del Livetrail al punt final del recorregut. 

En pocs dies, el 20 de Setembre, volem ser a Bagà per fer la Marató Pirineu. Serà un bonic punt i final a la temporada de muntanya d'aquest 2014 que tan detalladament vam planificar i que fins a dia d'avui hem tingut la sort de complir fil per randa.

12 de Juliol de 2014: Celestrail de la Andorra Ultra Trail.

La Celestrail era la segona gran prova de l'estiu tot just 4 setmanes després de la Marató de l'Emmona. Aquest període entre les dues curses ha passat volant i el gran dubte que em rondava era com seria passar tota la nit en vetlla i també com em sentiria de bon matí en plena cursa sense haver dormit gens.

Un dubte que m'apareixia, quasi cada dia, sobretot cap al final del vespre, assegut al sofà a un quart d'onze mentre menjava un iogurt. A aquella hora em notava ja cansat de tot el dia d'activitat i m'imaginava que el dia de la cursa m'hauria de vestir i posar-me a la sortida d'Ordino a mitjanit per fer, ni més ni menys, que 83 quilòmetres, la meitat gairebé sota la llum del frontal...

Però hi ha coses que per molt que les vulguis imaginar s'han de viure, perquè no tens prou dades al disc dur per definir la resposta.

Els dies abans d'un UltraTrail són un ritual més entretingut del que sembla. Si per una cursa de pocs quilòmetres prepares ràpidament la bossa, per un UltraTrail has de revisar el material vàries vegades, doncs qualsevol oblit pot significar no complir el reglament pel que fa al material mínim obligatori. A més, cal afegir coses que no són obligatòries però que saps que poden ser necessàries. Donat que la previsió del temps no és prou acurada quan marxes de casa, has de preveure totes les combinacions possibles de roba.
Finalment acabes sortint per la porta amb una carretada de bosses per fer simplement una cursa a peu. No vull ni pensar com aniríem de carregats si, per exemple, féssim un raid d'aventura.

Arribada a Ordino a mitja tarda i recollida de dorsals, regals, comprovació del xip... Respirem l'ambient del poble, que acull totes les sortides i arribades de les 5 curses que composen l'Andorra UltraTrail Vallnord: la esfereïdora Ronda dels Cims (170 kms) ja fa hores que rutlla, mentre que aquella nit surten la Mític (amb 112 kms. a les 22h) i la Celestrail (a les 00h). Per dissabte queda la Marató i, finalment, diumenge la cloenda amb la cursa de 10 kms.

Assistim a un distés i animat 'briefing' en francès/anglès en un auditori d'Ordino ple a vessar i es confirma que regnarà el bon temps durant la prova. El vent dels darrers dies també sembla que afluixa i això ens deixa davant d'unes condicions ideals per córrer. En conseqüència, cauen les malles llargues i els sobre-pantalons impermeables de la llista de material obligatori.

Vam haver de seure al terra de l'auditori per seguir un interessant 'briefing'.

Berenem una mica a una fleca del poble i seguidament preparem i lliurem les 'bosses de vida' que trobarem a meitat de cursa. El sopar i els moments posteriors de relax, els vivim cadascú amb els seus pensaments, imaginant-nos com serà la sortida i com seran les primeres hores en la foscor.
No ens n'adonem que ja ens hem vestit per l'ocasió, ens hem calçat la motxilla i ens afanyem a arribar a la sortida perquè resten menys de 10 minuts. 
Entrem per darrera del calaix que ja és molt ple, ens fem una foto de grup i ens acomiadem entre abraçades fins l'arribada. Al Jesús i a mi no ens costa avançar per dintre del calaix i situar-nos ben endavant i arranquem a ritme viu els primers 2 quilòmetres per carretera un cop acaba el castell de focs que precedeix la sortida.

Els 4 genets vilanovins abans de la sortida a Ordino.

Creuem nuclis urbans entre aplaudiments i ànims, encara amb el frontal apagat, per enganxar la primera pujada ja amb els bastons a les mans. És per mi un dels moments clau de la cursa, doncs veig un grup de 3 corredors que pugen a un ritme constant i prou interessant. M'enganxo sense dubtar-ho, convençut de que necessito que em marquin el ritme en pujades exigents. Anem passant companys i guanyant metres ràpidament. La primera pujada cap el Clot del Cavall, sostre de la cursa amb 2.612 metres, passa fugaç. De fet, quan em fixo ja estem baixant. Pregunto als meus acompanyants si ja hem fet el primer coll i m'ho confirmen.

Continuo tancant el grup i el ritme de baixada és molt sostenible. Ens passa algun corredor, però el grup segueix al mateix ritme i jo estic convençut que a així anem molt bé. Passem el primer avituallament al Refugi del Pla de l'Estany (2.060 metres) on menjo molta síndria i un tros xocolata negra però encara sense carregar aigua. M'allunyo caminant mentre espero el grup de 3 corredors que ja s'han adonat que tenen un 'convidat' amb ells aquella nit.

Anem avançant ja amb l'objectiu d'arribar al refugi del Comapedrosa i ens presentem. Ells són Andorrans i han fet altres cops la cursa. S'ho coneixen tot al detall, corren a casa, estan aclimatats... "quin grupet t'has buscat, i tu que vens del nivell del mar" penso. A les primeres pujades fortes un dels nois comença a afluixar i es queda molt enrere. Jo passo uns moments d'esforç per mantenir el ritme. Noto que faig la goma als trams més durs, però en els petits descansos puc recuperar l'alè ràpidament. Així anar fent arribem al refugi, on ja es nota la fredor de la nit. Allà menjo un plat de brou calent amb pasta i més síndria. També recarrego aigua abans de continuar ben amunt, per completar la darrera pujada forta de la primera part de la cursa a la Portella de Sanfons (2.592 metres).

Nova baixada conservant i trobant corredors de la Mític, que han hagut de coronar el Comapedrosa. Travessem un ramat de cavalls imponents i també un grup de vaques que no s'immuten en veure'ns passar entre mig d'elles. Els companys m'expliquen el recorregut fins a Escaldes (meitat de cursa, km. 44), on arribarem segurament de dia i on trobarem la bossa de vida. Tinc clar que fins allà aniré amb ells i que després ja veuríem si els podria seguir el ritme.

Durant el descens passem per un nou avituallament (més síndria) al Coll de la Botella (2.047 metres) per després començar a enganxar fortes baixades per corriols, camins i pistes que ens fan perdre 1.000 metres en gairebé 9 quilòmetres. L'arribada ja de dia a Escaldes la fem amb 6h30' de cursa.
Em donen la bossa molt ràpid. Com tenia previst deixo el frontal gran (portava un petit de reserva), em canvio els pantalons per uns més frescos i passo a menjar una mica de brou i, com no, molta síndria.
Sortim 15' més tard però ja vaig amb un únic acompanyant, doncs l'altre decideix descansar una mica més. 

El marcatge de la cursa va ser impecable al meu parer.

De seguida nova pujada fins a Coll Jovell. Una pujada molt suau i poc tècnica que em permet anar prou ràpid. Un control a mitja pujada ens diu que anem el 17è i 18è. El meu company es va quedant enrere i provo d'animar-lo, però em sento amb confiança i veig davant un altre corredor que no trigo en agafar abans d'acabar la tercera gran pujada.
Un cop dalt tinc clar del 'briefing' del dia anterior que ara venen molts quilòmetres de terreny favorable. Plego i guardo els pals a la motxilla, per seguidament marcar un ritme sostenible però viu. Vaig avançant varis corredors mica en mica fins arribar a l'avituallament de Pardines (poc abans del km. 55), on sobrepasso tres companys de cop mentre em menjo (no ho diríeu mai) un enorme tros de síndria personalitzat que em talla una senyora molt amable.

Surto reforçat d'aquest darrer control i em proposo incrementar una mica més el ritme amb la vista fixada en la darrera pujada al Coll d'Arenes. Avanço algun corredor abans d'agafar aire en el darrer avituallament previ a l'ascensió. Ja en plena pujada trobo un company que coneix el terreny i m'explica el que ens queda fins dalt i la posterior baixada. No sense esforç arribem al Coll on bufa un aire extremadament fred. Gairebé no puc mastegar la síndria, que em glaça la boca. Tirem doncs avall caminant mentre acabem de menjar.

Noto que em recupero ràpid de l'esforç de la pujada i que, malgrat el desnivell, puc córrer amb seguretat. Així doncs em proposo donar el millor en la baixada, tenint en compte que trobaré una petita pujada entre mig com van explicar al 'briefing'. 
Un cop superada, ara sí que tot va avall i, sentint molta confiança en les cames, gaudeixo les ziga-zagues i els camins de pedra que trobem abans d'agafar la carretera que porta directe a Ordino. En aquest tram passem un darrer control de dorsal, on pregunto al nen que apuntava com vaig i em diu que 6è. Intento fer el recompte de corredors que he passat i veig que més o menys ja em quadra.

Detall del perfil i parcials de la cursa.

Entro al poble molt satisfet i li faig ganyotes al càmera que filma l'arribada mentre em col·loquen una cinta pel cap de 'finisher' i diuen varis cops el meu nom per la megafonia amb accent francès. Vaig de seguida a seure per continuar menjant més síndria. Jo crec que en tota la cursa potser em vaig cruspir una de sencera...
El temps final ha estat de 12h11' que supera la meva millor previsió abans de començar, que tenia planificada entre les 13 i les 14 hores. Tinc molt clar que la manca de calor forta m'ha permès rendir molt bé durant el matí, quan teòricament hauria d'haver acusat més el cansament.

Ordino es vestia amb les millors gal·les per rebre més de 2.000 corredors de muntanya.

Després d'una dutxa, una de les fisioterapeutes de l'organització em recupera les cames i em col·loca unes venes de quinesioteràpia no gaire discretes. Dino una mica mentre trastejo el mòbil i vaig al cotxe a dormir, doncs em tocarà conduir de baixada a casa en poques hores. Ben aviat arriba el Jesús i unes hores més tard ho fan el Manel i el Jordi. Tots hem acabat bé, que és el més important. 

Ben encintat, però sentint-me prou bé de cames.

Diem adéu a Andorra valorant molt positivament la cursa en general: gran esforç de l'organització en tenir tan ben marcats centenars de quilòmetres, un gran nombre de voluntaris dispersos per molts punts del circuit, avituallaments molt correctes i moltíssima professionalitat en el tracte al corredor.

En 7 setmanes volem ser a Chamonix com l'any passat. Aquest cop per paricipar a la TDS, la darrera gran cita de l'estiu. Però primer toca recuperar i provar de treure conclusions d'aquesta darrera experiència.

6 de Juliol de 2014: Vall de Ribes XS.

A 5 dies vista de la sortida del proper Ultratrail a Andorra tenia clar que no podia fer un entrenament fort, per això quan vaig veure la possibilitat de fer una cursa curta però amb certa substància, com la que ens plantejaven des de la 'Vall de Ribes XS', em vaig convèncer ben ràpid de que era una bona opció.

Tot i que m'hagués agradat poder fer també la vertical de dissabte per viure aquesta experiència, només he pogut pujar diumenge directament per la cursa, però ha valgut molt la pena ser a la sortida aquest matí.

El circuit ha estat molt entretingut i permetia córrer molt ràpid en tot ell excepte en la pujada principal en direcció cap el Taga, on es guanyava gairebé tot el desnivell de la cursa.
Cap el quilòmetre 4 els dos primers ja s'han distanciat molt en plena pujada i m'he vist pràcticament sol fins el final de la cursa. Tot i això he procurat portar un ritme prou viu i no deixar-me anar, senzillament perquè el terreny convidava a fer-ho.
Un ambient impressionant i acollidor avui a Ribes que denota la bona salut d'aquest esport en aquests moments.

Al podi amb una bonica Teula com a obsequi pel 3er lloc.

Ara ja toca centrar-se en Ordino, on Divendres 11 de Juliol esperarem que toquin les 12 de la nit per començar la propera gran cursa de l'estiu.