diumenge, 15 de juny de 2014

14 de Juny de 2014: Marato de l'Emmona.

Primera parada d'aquest estiu al Ripollès. Arribàvem Divendres a Sant Joan de les Abadesses sota una fina fina pluja i envoltants d'un gran ambient que feia ensumar a competició important. Veiem el mític escut amb les quatre barres quan recollim el dorsal i ens dirigim cap a Ribes on dormiríem aquella nit.


Mític l'escut de l'Emmona.

El despertador sona al 'Catalunya Park' ben d'hora, ben d'hora i un xic més tard, a les 4:45, ja som a l'autocar camí de Sant Joan. Ens trobem dintre un autocar ple de corredors de muntanya que en poca estona estaríem esbufegant a la primera pujada. Però en aquell moment hi ha silenci i només es sent algun badall, senyal de que tothom té molta son.
L'ambient previ a la sortida et treu la son de cop. Una munió de corredors s'amuntega al Passeig i el volum de la música puja gradualment, mentre l'"speaker" també comença a animar tothom.
Sortida puntual a les 6am i es fa de forma fulgurant un petit tomb al poble per després creuar l'espectacular pont vell i ja enfilar les primeres pujades. Sortida on estem barrejats corredors de la Marató, que acabàvem a Núria, i també els de la prova reina, l'UltraTrail, que havien de completar una esfereïdora volta de prop de 110 quilòmetres i fins a 8.400 metres de desnivell positiu.


Pel que fa a la Marató, aquest era el seu perfil.

La meva estratègia de cursa era sortir animat fins que enfiléssim la primera pujada important al Puig Estela i aprofitar-la per entrar en calor. Però tenia clar que un cop arribat a Pardines, volia conservar i posar un ritme d'"Ultra", per tal d'arribar al tram que transcorria per sobre dels 2.500 el més sencer possible.
El temps ens acompanya tot el matí, i això fa que hi hagi molta gent pel recorregut animant i empentant als corredors. Els avituallaments són variats i en contra del que em va passar a la Long Trail de Barcelona, puc menjar de tot. La síndria està fresca i la gaudeixo durant una bona estona mentre deixo enrere l'avituallament de la Serra de la Canya (sobre el km. 22). En canvi són uns croissants de xocolata i unes ensaïmades els que assaboreixo a les primeres rampes del Bastiments, un cop passo per l'avituallament del Coll de la Marrana (cap el km. 31).

Trams molt tècnics a partir de llavors. Crec que els més tècnics que he fet mai en cursa. Però per sort vaig molt fresc i el ferm es nota sec i segur. Són 2 quilòmetres eterns on trobem molts excursionistes i on les vistes son indescriptibles. 


El clima va acompanyar tota la jornada.

Després, quan el terreny permet ja caminar a bon ritme o fins i tot trotar, arriba el millor de la cursa, el que havia vingut a buscar, de fet: l'skyrunning pur. Et trobes en aquella alçada tot sol, minúscul en mig d'aquella immensitat, però et sents genial, viu com mai i cada inspiració d'aquell aire et dona més i més vida. 
Són moments que guardes per tu i per sempre en els que no pots evitar emocionar-te pel que veus, pel que fas i pel que sents.

Però arriba el moment de baixar. Se'ns acaba la cursa quan millor ho estàvem passant i en un tres i no res arribem a Núria en un ràpid descens i trobant-nos enmig d'una acollidora arribada 7 hores i 34 minuts després d'haver sortit de Sant Joan. 

Un cop recuperada la bossa i tot assaborint un bon dinar, podies admirar als corredors que els hi tocava seguir endavant amb l'UltraTrail, mentre feien una merescuda pausa quan encara no portaven ni mig trajecte recorregut.

Diem adéu a l'indret més bonic del nostre País, fent la tornada a Ribes amb el cremallera, satisfets per les sensacions i convençuts del camí que hem de seguir a Andorra en poc menys d'un mes.


Propera parada: 12 de Juliol a Ordino.