dissabte, 5 de juliol de 2014

Atrapats pels Ultratrails. Reflexions.

Començarem amb una pregunta: què tenen els Ultratrails (mot popular que engloba les curses per muntanya de llarga distància, al meu parer, superiors als 80 quilòmetres) que atrauen cada cop més gent i els atrapen sense remissió?

Primer, quan et pares a pensar detingudament, veus que l'activitat en sí és summament simple: córrer resseguint un circuit marcat (que pot ser circular o no) per completar-lo dintre d'un temps determinat i arribar a meta pel teu propi peu. Fins aquí no trobem molta diferència amb la resta de curses.

Després, veus que per recórrer aquestes distàncies tan elevades i salvar els importants desnivells que es presenten, cal molt de temps. Un bon grapat d'hores en que el cos es troba en continu moviment. Durant aquest temps caldrà gestionar tant afers interns com afers externs.
Els dos afers interns més destacats són les necessitats més bàsiques que tenim: l'alimentació i la son.
En tot aquest temps d'activitat el cos no pot deixar de funcionar a nivell digestiu, doncs els aliments que es van ingerint han de digerir-se i han d'arribar al seu destí abans de que es comencin a esgotar les reserves.
També caldrà enfrontar-se a la son, que apareixerà a mesura que l'acumulació d'hores en vigília excedeixi el màxim que tolera el cos humà.
Altres afers interns que ben segur haurem de gestionar són la fatiga muscular que pot derivar en rampes, sobrecàrregues o fins i tot lesions. A partir d'aquí la llista es pot extendre a tota mena de problemes derivats de l'activitat: butllofes, esguinços per rebrincades, cops per caigudes...

Els dos afers externs més destacats són el terreny i la climatologia.
En una Ultratrail ens podrem trobar sobre un terreny que pot arribar a ser molt variat: passant per asfalt o pista, on gairebé es pot anar amb el 'pilot automàtic', fins a trams amb certa complexitat tècnica on a cada pas que cal donar s'ha de decidir exactament com s'ha de fer.
La climatologia és un fet impredictible normalment a l'alta muntanya i que evidentment juga un paper clau. Cal per tot això, no només respectar el material obligatori que demana l'organització, però també afegir el que nosaltres considerem necessari per no posar en risc la nostra integritat en cas de que ens haguéssim d'enfrontar a condicions extremes. En una mateixa travessa de muntanya ens podem trobar transitant per un prat amb temperatures superiors als 30º C que poden provocar una ràpida deshidratació o un cop de calor; per passar poques hores després a trobar una tempesta en un pas elevat que faci caure el termòmetre sota zero i el risc sigui llavors el de patir una hipotèrmia.

Finalment, et trobes que tot això implica molta dedicació, doncs són necessàries moltes hores d'entrenament per preparar el teu cos per una activitat d'aquesta exigència. No només es tracta del cap de setmana de la cursa. Abans hi ha una gran quantitat d'hores en entrenaments variats per arribar amb certes garanties a la sortida. Quan combines això amb les responsabilitats profesionals i la vida familiar, queda palès que cal treure hores d'on no les hi ha, programar molt bé els forats (temps morts) que poden haver cada dia i optimitzar la teva agenda per aconseguir sumar hores, o fins i tot, minuts d'entrenament sempre que sigui possible.

Fet aquest petit anàlisi de l'activitat, el més preocupant i el que em porta a la pregunta del començament és que hi ha moltes evidències de que és una activitat que passa factura. Una activitat 'destructiva' fins a cert punt, a mesura que puges el nivell d'exigència. No és cap secret que molts atletes d'elit o també corredors populars, passen setmanes o mesos per recuperar-se de lesions causades pels exigents entrenaments i la reiterativa participació en proves de llarga distància.

És cert que els atletes d'elit arrisquen molt en les seves curses i també en els seus entrenaments, i això fa que el percentatge d'abandonaments en aquest tipus de curses sigui elevat. Evidentment el corredor popular s'exposa moltes més hores a l'esforç , doncs el ritme és més lent, i també existeix un rati d'abandonaments important. Seria interessant disposar d'una estadística que ens indiqués els atletes que prenen part a la sortida d'un Ultratrail i els que finalment aconsegueixen arribar dintre del temps per ajudar a les persones que es volen iniciar en l'especialitat a triar correctament les proves on participar.

El 'boom' de les curses de llarga distància, o 'efecte Kilian' com se'l coneix també, ha obert la porta a nombrosos estudis mèdics, que pretenen saber les contraindicacions d'aquesta activitat en el cos dels corredors de muntanya. De moment tot sembla indicar que es va sobre la marxa, doncs parlem d'una especialitat relativament jove, i que el 'sentit comú' és la millor eina que tenim de moment per saber on estan els límits.

Desde la meva modesta experiència en el camp, la clau de volta radica en la intensitat de l'exercici. Aquest factor serà el que provocarà un desgast més accentuat sobre l'organisme i també una més lenta recuperació posterior. Queda clar que quant més ràpid es pugui córrer millor resultats s'obtenen, però també és cert que la immensa majoria de participants en els Ultratrails sabem abans de la sortida que no tenim cap opció d'acostar-nos a les places d'honor.

D'altra banda, també cal valorar que una cursa per muntanya no és comparable en cap cas a una prova per asfalt pel que fa a aconseguir un temps remarcable. M'explicaré: a les curses per asfalt es certifica la distància (o al menys abans es feia) i aquesta acostuma a ser un estàndart: 5.000, 10.000, Mitja Marató, Marató... Així doncs esbarallar-se contra el cronòmetre arriba a tenir un cert sentit si el que és vol és aconseguir un bon registre.
En canvi a les curses de muntanya i encara més als Ultratrails no té gaire sentit mirar d'esgarrapar segons o fins i tot minuts al cronòmetre. Aquestes curses acostumen a estar vives, en el sentit que els circuits evolucionen per esdevenir millors (més atractius o també més segurs) i no són repetitius. De la mateixa forma, les condicions climatològiques fan que no siguin comparables les edicions d'una mateixa prova, encara que resegueixin exactament els mateixos camins i corriols.

Amb tot això no vull dir de cap manera que un corredor d'Ultratrail no hagi de buscar fer-ho el millor possible en competició, sempre que procuri fer-ho d'una forma "sostenible", perquè això li permetra poder recuperar millor i continuar progressant i creixent en l'especialitat. De fet en aquesta entrada de finals de 2013 vaig escriure:


"Sigui com sigui, competir ajuda a millorar i a coneixe's millor. Entenent competir en el sentit més ampli de la paraula i essent el seu significat a nivell popular com la gestió més eficient possible de les nostres capacitats físiques i tècniques i la correcta presa de decissions, adaptació al medi i les seves condicions al llarg d'una prova esportiva anomenada competició.

Cal fixar-se que en aquesta definició no apareixen referències a altres participants ni tampoc a cronòmetres, elements que erròniament es poden incloure quan es pretén competir en una cursa.
I per fer això no cal arribar als límits d'un mateix, ni transitar extenuat o fins i tot lesionat vers la meta amb l'obligatorietat auto-imposada d'erigir-se com a 'finisher', mot que detesto i filosofia que no comparteixo, doncs va precissament en contra del que signifiquen per mi les curses, és a dir, competir."