dimecres, 16 de juliol del 2014

12 de Juliol de 2014: Celestrail de la Andorra Ultra Trail.


La Celestrail era la segona gran prova de l'estiu tot just 4 setmanes després de la Marató de l'Emmona. Aquest període entre les dues curses ha passat volant i el gran dubte que em rondava era com seria passar tota la nit en vetlla i també com em sentiria de bon matí en plena cursa sense haver dormit gens.

Un dubte que m'apareixia, quasi cada dia, sobretot cap al final del vespre, assegut al sofà a un quart d'onze mentre menjava un iogurt. A aquella hora em notava ja cansat de tot el dia d'activitat i m'imaginava que el dia de la cursa m'hauria de vestir i posar-me a la sortida d'Ordino a mitjanit per fer, ni més ni menys, que 83 quilòmetres, la meitat gairebé sota la llum del frontal...

Però hi ha coses que per molt que les vulguis imaginar s'han de viure, perquè no tens prou dades al disc dur per definir la resposta.

Els dies abans d'un UltraTrail són un ritual més entretingut del que sembla. Si per una cursa de pocs quilòmetres prepares ràpidament la bossa, per un UltraTrail has de revisar el material vàries vegades, doncs qualsevol oblit pot significar no complir el reglament pel que fa al material mínim obligatori. A més, cal afegir coses que no són obligatòries però que saps que poden ser necessàries. Donat que la previsió del temps no és prou acurada quan marxes de casa, has de preveure totes les combinacions possibles de roba.
Finalment acabes sortint per la porta amb una carretada de bosses per fer simplement una cursa a peu. No vull ni pensar com aniríem de carregats si, per exemple, féssim un raid d'aventura.

Arribada a Ordino a mitja tarda i recollida de dorsals, regals, comprovació del xip... Respirem l'ambient del poble, que acull totes les sortides i arribades de les 5 curses que composen l'Andorra UltraTrail Vallnord: la esfereïdora Ronda dels Cims (170 kms) ja fa hores que rutlla, mentre que aquella nit surten la Mític (amb 112 kms. a les 22h) i la Celestrail (a les 00h). Per dissabte queda la Marató i, finalment, diumenge la cloenda amb la cursa de 10 kms.

Assistim a un distés i animat 'briefing' en francès/anglès en un auditori d'Ordino ple a vessar i es confirma que regnarà el bon temps durant la prova. El vent dels darrers dies també sembla que afluixa i això ens deixa davant d'unes condicions ideals per córrer. En conseqüència, cauen les malles llargues i els sobre-pantalons impermeables de la llista de material obligatori.


Vam haver de seure al terra de l'auditori per seguir un interessant 'briefing'.

Berenem una mica a una fleca del poble i seguidament preparem i lliurem les 'bosses de vida' que trobarem a meitat de cursa. El sopar i els moments posteriors de relax, els vivim cadascú amb els seus pensaments, imaginant-nos com serà la sortida i com seran les primeres hores en la foscor.
No ens n'adonem que ja ens hem vestit per l'ocasió, ens hem calçat la motxilla i ens afanyem a arribar a la sortida perquè resten menys de 10 minuts. 
Entrem per darrera del calaix que ja és molt ple, ens fem una foto de grup i ens acomiadem entre abraçades fins l'arribada. Al Jesús i a mi no ens costa avançar per dintre del calaix i situar-nos ben endavant i arranquem a ritme viu els primers 2 quilòmetres per carretera un cop acaba el castell de focs que precedeix la sortida.


Els 4 genets vilanovins abans de la sortida a Ordino.

Creuem nuclis urbans entre aplaudiments i ànims, encara amb el frontal apagat, per enganxar la primera pujada ja amb els bastons a les mans. És per mi un dels moments clau de la cursa, doncs veig un grup de 3 corredors que pugen a un ritme constant i prou interessant. M'enganxo sense dubtar-ho, convençut de que necessito que em marquin el ritme en pujades exigents. Anem passant companys i guanyant metres ràpidament. La primera pujada cap el Clot del Cavall, sostre de la cursa amb 2.612 metres, passa fugaç. De fet, quan em fixo ja estem baixant. Pregunto als meus acompanyants si ja hem fet el primer coll i m'ho confirmen.

Continuo tancant el grup i el ritme de baixada és molt sostenible. Ens passa algun corredor, però el grup segueix al mateix ritme i jo estic convençut que a així anem molt bé. Passem el primer avituallament al Refugi del Pla de l'Estany (2.060 metres) on menjo molta síndria i un tros xocolata negra però encara sense carregar aigua. M'allunyo caminant mentre espero el grup de 3 corredors que ja s'han adonat que tenen un 'convidat' amb ells aquella nit.

Anem avançant ja amb l'objectiu d'arribar al refugi del Comapedrosa i ens presentem. Ells són Andorrans i han fet altres cops la cursa. S'ho coneixen tot al detall, corren a casa, estan aclimatats... "quin grupet t'has buscat, i tu que vens del nivell del mar" penso. A les primeres pujades fortes un dels nois comença a afluixar i es queda molt enrere. Jo passo uns moments d'esforç per mantenir el ritme. Noto que faig la goma als trams més durs, però en els petits descansos puc recuperar l'alè ràpidament. Així anar fent arribem al refugi, on ja es nota la fredor de la nit. Allà menjo un plat de brou calent amb pasta i més síndria. També recarrego aigua abans de continuar ben amunt, per completar la darrera pujada forta de la primera part de la cursa a la Portella de Sanfons (2.592 metres).

Nova baixada conservant i trobant corredors de la Mític, que han hagut de coronar el Comapedrosa. Travessem un ramat de cavalls imponents i també un grup de vaques que no s'immuten en veure'ns passar entre mig d'elles. Els companys m'expliquen el recorregut fins a Escaldes (meitat de cursa, km. 44), on arribarem segurament de dia i on trobarem la bossa de vida. Tinc clar que fins allà aniré amb ells i que després ja veuríem si els podria seguir el ritme.

Durant el descens passem per un nou avituallament (més síndria) al Coll de la Botella (2.047 metres) per després començar a enganxar fortes baixades per corriols, camins i pistes que ens fan perdre 1.000 metres en gairebé 9 quilòmetres. L'arribada ja de dia a Escaldes la fem amb 6h30' de cursa.
Em donen la bossa molt ràpid. Com tenia previst deixo el frontal gran (portava un petit de reserva), em canvio els pantalons per uns més frescos i passo a menjar una mica de brou i, com no, molta síndria.
Sortim 15' més tard però ja vaig amb un únic acompanyant, doncs l'altre decideix descansar una mica més. 


El marcatge de la cursa va ser impecable al meu parer.

De seguida nova pujada fins a Coll Jovell. Una pujada molt suau i poc tècnica que em permet anar prou ràpid. Un control a mitja pujada ens diu que anem el 17è i 18è. El meu company es va quedant enrere i provo d'animar-lo, però em sento amb confiança i veig davant un altre corredor que no trigo en agafar abans d'acabar la tercera gran pujada.
Un cop dalt tinc clar del 'briefing' del dia anterior que ara venen molts quilòmetres de terreny favorable. Plego i guardo els pals a la motxilla, per seguidament marcar un ritme sostenible però viu. Vaig avançant varis corredors mica en mica fins arribar a l'avituallament de Pardines (poc abans del km. 55), on sobrepasso tres companys de cop mentre em menjo (no ho diríeu mai) un enorme tros de síndria personalitzat que em talla una senyora molt amable.

Surto reforçat d'aquest darrer control i em proposo incrementar una mica més el ritme amb la vista fixada en la darrera pujada al Coll d'Arenes. Avanço algun corredor abans d'agafar aire en el darrer avituallament previ a l'ascensió. Ja en plena pujada trobo un company que coneix el terreny i m'explica el que ens queda fins dalt i la posterior baixada. No sense esforç arribem al Coll on bufa un aire extremadament fred. Gairebé no puc mastegar la síndria, que em glaça la boca. Tirem doncs avall caminant mentre acabem de menjar.

Noto que em recupero ràpid de l'esforç de la pujada i que, malgrat el desnivell, puc córrer amb seguretat. Així doncs em proposo donar el millor en la baixada, tenint en compte que trobaré una petita pujada entre mig com van explicar al 'briefing'. 
Un cop superada, ara sí que tot va avall i, sentint molta confiança en les cames, gaudeixo les ziga-zagues i els camins de pedra que trobem abans d'agafar la carretera que porta directe a Ordino. En aquest tram passem un darrer control de dorsal, on pregunto al nen que apuntava com vaig i em diu que 6è. Intento fer el recompte de corredors que he passat i veig que més o menys ja em quadra.


Detall del perfil i parcials de la cursa.

Entro al poble molt satisfet i li faig ganyotes al càmera que filma l'arribada mentre em col·loquen una cinta pel cap de 'finisher' i diuen varis cops el meu nom per la megafonia amb accent francès. Vaig de seguida a seure per continuar menjant més síndria. Jo crec que en tota la cursa potser em vaig cruspir una de sencera...
El temps final ha estat de 12h11' que supera la meva millor previsió abans de començar, que tenia planificada entre les 13 i les 14 hores. Tinc molt clar que la manca de calor forta m'ha permès rendir molt bé durant el matí, quan teòricament hauria d'haver acusat més el cansament.


Ordino es vestia amb les millors gal·les per rebre més de 2.000 corredors de muntanya.

Després d'una dutxa, una de les fisioterapeutes de l'organització em recupera les cames i em col·loca unes venes de quinesioteràpia no gaire discretes. Dino una mica mentre trastejo el mòbil i vaig al cotxe a dormir, doncs em tocarà conduir de baixada a casa en poques hores. Ben aviat arriba el Jesús i unes hores més tard ho fan el Manel i el Jordi. Tots hem acabat bé, que és el més important. 


Ben encintat, però sentint-me prou bé de cames.

Diem adéu a Andorra valorant molt positivament la cursa en general: gran esforç de l'organització en tenir tan ben marcats centenars de quilòmetres, un gran nombre de voluntaris dispersos per molts punts del circuit, avituallaments molt correctes i moltíssima professionalitat en el tracte al corredor.

En 7 setmanes volem ser a Chamonix com l'any passat. Aquest cop per paricipar a la TDS, la darrera gran cita de l'estiu. Però primer toca recuperar i provar de treure conclusions d'aquesta darrera experiència.

diumenge, 6 de juliol del 2014

6 de Juliol de 2014: Vall de Ribes XS.

A 5 dies vista de la sortida del proper Ultratrail a Andorra tenia clar que no podia fer un entrenament fort, per això quan vaig veure la possibilitat de fer una cursa curta però amb certa substància, com la que ens plantejaven des de la 'Vall de Ribes XS', em vaig convèncer ben ràpid de que era una bona opció.

Tot i que m'hagués agradat poder fer també la vertical de dissabte per viure aquesta experiència, només he pogut pujar diumenge directament per la cursa, però ha valgut molt la pena ser a la sortida aquest matí.

El circuit ha estat molt entretingut i permetia córrer molt ràpid en tot ell excepte en la pujada principal en direcció cap el Taga, on es guanyava gairebé tot el desnivell de la cursa.
Cap el quilòmetre 4 els dos primers ja s'han distanciat molt en plena pujada i m'he vist pràcticament sol fins el final de la cursa. Tot i això he procurat portar un ritme prou viu i no deixar-me anar, senzillament perquè el terreny convidava a fer-ho.
Un ambient impressionant i acollidor avui a Ribes que denota la bona salut d'aquest esport en aquests moments.


Al podi amb una bonica Teula com a obsequi pel 3er lloc.

Ara ja toca centrar-se en Ordino, on Divendres 11 de Juliol esperarem que toquin les 12 de la nit per començar la propera gran cursa de l'estiu.



dissabte, 5 de juliol del 2014

Atrapats pels Ultratrails. Reflexions.

Començarem amb una pregunta: què tenen els Ultratrails (mot popular que engloba les curses per muntanya de llarga distància, al meu parer, superiors als 80 quilòmetres) que atrauen cada cop més gent i els atrapen sense remissió?

Primer, quan et pares a pensar detingudament, veus que l'activitat en sí és summament simple: córrer resseguint un circuit marcat (que pot ser circular o no) per completar-lo dintre d'un temps determinat i arribar a meta pel teu propi peu. Fins aquí no trobem molta diferència amb la resta de curses.

Després, veus que per recórrer aquestes distàncies tan elevades i salvar els importants desnivells que es presenten, cal molt de temps. Un bon grapat d'hores en que el cos es troba en continu moviment. Durant aquest temps caldrà gestionar tant afers interns com afers externs.
Els dos afers interns més destacats són les necessitats més bàsiques que tenim: l'alimentació i la son.
En tot aquest temps d'activitat el cos no pot deixar de funcionar a nivell digestiu, doncs els aliments que es van ingerint han de digerir-se i han d'arribar al seu destí abans de que es comencin a esgotar les reserves.
També caldrà enfrontar-se a la son, que apareixerà a mesura que l'acumulació d'hores en vigília excedeixi el màxim que tolera el cos humà.
Altres afers interns que ben segur haurem de gestionar són la fatiga muscular que pot derivar en rampes, sobrecàrregues o fins i tot lesions. A partir d'aquí la llista es pot extendre a tota mena de problemes derivats de l'activitat: butllofes, esguinços per rebrincades, cops per caigudes...

Els dos afers externs més destacats són el terreny i la climatologia.
En una Ultratrail ens podrem trobar sobre un terreny que pot arribar a ser molt variat: passant per asfalt o pista, on gairebé es pot anar amb el 'pilot automàtic', fins a trams amb certa complexitat tècnica on a cada pas que cal donar s'ha de decidir exactament com s'ha de fer.
La climatologia és un fet impredictible normalment a l'alta muntanya i que evidentment juga un paper clau. Cal per tot això, no només respectar el material obligatori que demana l'organització, però també afegir el que nosaltres considerem necessari per no posar en risc la nostra integritat en cas de que ens haguéssim d'enfrontar a condicions extremes. En una mateixa travessa de muntanya ens podem trobar transitant per un prat amb temperatures superiors als 30º C que poden provocar una ràpida deshidratació o un cop de calor; per passar poques hores després a trobar una tempesta en un pas elevat que faci caure el termòmetre sota zero i el risc sigui llavors el de patir una hipotèrmia.

Finalment, et trobes que tot això implica molta dedicació, doncs són necessàries moltes hores d'entrenament per preparar el teu cos per una activitat d'aquesta exigència. No només es tracta del cap de setmana de la cursa. Abans hi ha una gran quantitat d'hores en entrenaments variats per arribar amb certes garanties a la sortida. Quan combines això amb les responsabilitats profesionals i la vida familiar, queda palès que cal treure hores d'on no les hi ha, programar molt bé els forats (temps morts) que poden haver cada dia i optimitzar la teva agenda per aconseguir sumar hores, o fins i tot, minuts d'entrenament sempre que sigui possible.

Fet aquest petit anàlisi de l'activitat, el més preocupant i el que em porta a la pregunta del començament és que hi ha moltes evidències de que és una activitat que passa factura. Una activitat 'destructiva' fins a cert punt, a mesura que puges el nivell d'exigència. No és cap secret que molts atletes d'elit o també corredors populars, passen setmanes o mesos per recuperar-se de lesions causades pels exigents entrenaments i la reiterativa participació en proves de llarga distància.

És cert que els atletes d'elit arrisquen molt en les seves curses i també en els seus entrenaments, i això fa que el percentatge d'abandonaments en aquest tipus de curses sigui elevat. Evidentment el corredor popular s'exposa moltes més hores a l'esforç , doncs el ritme és més lent, i també existeix un rati d'abandonaments important. Seria interessant disposar d'una estadística que ens indiqués els atletes que prenen part a la sortida d'un Ultratrail i els que finalment aconsegueixen arribar dintre del temps per ajudar a les persones que es volen iniciar en l'especialitat a triar correctament les proves on participar.

El 'boom' de les curses de llarga distància, o 'efecte Kilian' com se'l coneix també, ha obert la porta a nombrosos estudis mèdics, que pretenen saber les contraindicacions d'aquesta activitat en el cos dels corredors de muntanya. De moment tot sembla indicar que es va sobre la marxa, doncs parlem d'una especialitat relativament jove, i que el 'sentit comú' és la millor eina que tenim de moment per saber on estan els límits.

Desde la meva modesta experiència en el camp, la clau de volta radica en la intensitat de l'exercici. Aquest factor serà el que provocarà un desgast més accentuat sobre l'organisme i també una més lenta recuperació posterior. Queda clar que quant més ràpid es pugui córrer millor resultats s'obtenen, però també és cert que la immensa majoria de participants en els Ultratrails sabem abans de la sortida que no tenim cap opció d'acostar-nos a les places d'honor.

D'altra banda, també cal valorar que una cursa per muntanya no és comparable en cap cas a una prova per asfalt pel que fa a aconseguir un temps remarcable. M'explicaré: a les curses per asfalt es certifica la distància (o al menys abans es feia) i aquesta acostuma a ser un estàndart: 5.000, 10.000, Mitja Marató, Marató... Així doncs esbarallar-se contra el cronòmetre arriba a tenir un cert sentit si el que és vol és aconseguir un bon registre.
En canvi a les curses de muntanya i encara més als Ultratrails no té gaire sentit mirar d'esgarrapar segons o fins i tot minuts al cronòmetre. Aquestes curses acostumen a estar vives, en el sentit que els circuits evolucionen per esdevenir millors (més atractius o també més segurs) i no són repetitius. De la mateixa forma, les condicions climatològiques fan que no siguin comparables les edicions d'una mateixa prova, encara que resegueixin exactament els mateixos camins i corriols.

Amb tot això no vull dir de cap manera que un corredor d'Ultratrail no hagi de buscar fer-ho el millor possible en competició, sempre que procuri fer-ho d'una forma "sostenible", perquè això li permetra poder recuperar millor i continuar progressant i creixent en l'especialitat. De fet en aquesta entrada de finals de 2013 vaig escriure:


"Sigui com sigui, competir ajuda a millorar i a coneixe's millor. Entenent competir en el sentit més ampli de la paraula i essent el seu significat a nivell popular com la gestió més eficient possible de les nostres capacitats físiques i tècniques i la correcta presa de decissions, adaptació al medi i les seves condicions al llarg d'una prova esportiva anomenada competició.

Cal fixar-se que en aquesta definició no apareixen referències a altres participants ni tampoc a cronòmetres, elements que erròniament es poden incloure quan es pretén competir en una cursa.
I per fer això no cal arribar als límits d'un mateix, ni transitar extenuat o fins i tot lesionat vers la meta amb l'obligatorietat auto-imposada d'erigir-se com a 'finisher', mot que detesto i filosofia que no comparteixo, doncs va precissament en contra del que signifiquen per mi les curses, és a dir, competir."