dissabte, 27 d’abril del 2013

27 d'Abril de 2013: Marathon Trail de l'UTBCN.

Com les previsions indicaven, ens hem aixecat amb pluja i la gran qüestió era quan pararia, si és que havia de parar. De bon matí ens hem adreçat cap a l'hotel Melià de Sitges per la recollida de pitralls i xips de control. Tot i així ja hi havia molts atletes fent cua, i no paraven d'arribar-ne moltíssims més. Aquest punt era una mica conflictiu i ha causat força malestar en molts participants. Els voluntaris queda clar que no en tenen cap de culpa, pel que l'organització cal que reforci aquest tema en properes edicions.

Tot seguit cap a la piscina, on es podia deixar la bossa que els corredors de les dues curses més llargues trobarien després a Begues. I finalment, fins a la sortida, a la Platja de Sant Sebastià. I tot això sota una pluja constant i ferma, que anava caient sense sensació de que parés.

20 minuts abans de l'hora de sortida hem passat el punt de control per entrar al parc tancat. Plovia i plovia, mentre la gent esperava pacientment la sortida. Tot i així encara continuava arribant gent del Melià i encara restaven participants passant el control, quan s'ha donat la sortida ben passades les 10 hores.

Primers 2,5 quilòmetres on cal aprofitar. Passo les campiones Emma Roca i Núria Picas i vaig tan endavant com puc, però sense tornar-me boig, per no tenir cap problema a la primera petita pujada del circuit. La presència dels corredors de la cursa STBCN, feia complicat el circuit fins al quilòmere 10. Precisament aquesta és la distància que tinc de referència a les Maratons per escalfar motors i no abusar del ritme, però aquest cop no em podia adormir.

Afortunadament he minimitzat l'impacte de corredors de la STBCN i al quilòmetre 10 he arribat amb uns 50' que era un temps molt bó per encarar ja la resta de cursa.

A partir d'aquí baixem cap a Vallgrassa per enganxar la riera (GR) i la segona pujada, que seria la que ens portaria al Pla de Querol. Aquí aprofito que conec molt bé el terreny i la pujada en sí per obrir forat amb els companys que anaven amb mi en aquell moment. Acabada la pujada principal menjo un tros de barreta i noto que tinc la cara tan glaçada que no puc ni mastegar-la bé.

Enfilo cap a la Morella per l'asfalt, on em sento molt cómode, perquè enganyar-vos. I tot just pujant els darrers metres cap al cim pel GR em filmen una estona. Tant de bó surti al vídeo en aquell tros.

La baixada de la Morella enganxa amb un corriol molt divertit farcit de pedres que conec del darrer entrenament i aquí atrapo un corredor que em diu que ara ja vaig segon. Li agraeixo la informació i un cop creuo la pista de Begues, els nois del control em diuen el mateix: vaig segon i el primer em treu sobre 5 minuts.

És el quilòmetre 24 i ni pel forro el podré agafar. Em centro en mi mateix, que prou feina tinc i gaudeixo el tram de corriol que porta fins a Palau Novella. És un tram de pujades i baixades contínues, que acaba amb un llarg descens fins la carretera que uneix Olivella amb Palau Novella.

Un cop trepitjo carretera trobo molta gent dintre els cotxes i un senyor em diu de nou per la finestreta del seu cotxe que vaig segon i que el primer em treu 7 minuts.
Pujo cap al Monestir Budista sabent que un cop allà ja vindrà terreny favorable durant 4 quilòmetres i podré encarar la darrera pujada probablement mantenint la distància sobre el tercer.

La pluja no para mentre transito per la pista que uneix Palau Novella amb el Camí de la Fita, però jo ja fa temps que corro sense caputxa i amb el Buff sobre el cap ben xop. Menjo una mica més per assegurar que quedin reserves pels darrers 7.000 metres i quan estic a punt d'arribar al trencall on comença un nou tram de pujada, trobo una processó de corredors que estan completant la STBCN.

Aquí, amb tota l'educació del món els hi demano pas continuament i absolutament tots me'l cedeixen de bon grat. Francament, aquesta darerra pujada se'm fa molt còmoda i em passa ràpid gràcies als companys que vaig adelantant i a que molts d'ells m'animen. Ni un segon perdut pel fet d'haver-me trobat aquests corredors en aquest punt.

Un cop dalt, petita baixada i arrivem al Camí de la Fita, on rodo lleuger cap a Sitges (Polígon Mas Alba) però amb la calma de tenir al sac el segon lloc a la Martahon Trail.

L'arribada sota la pluja (havia dit que no ha parat de ploure?) la faig en 3 hores amb 42 minuts i com sempre que ho dones tot, tens la certesa de que no hagués pogut baixar gaire més el cronómetre amb les condicions que hi havien.

Tan bon punt el trobo, felicito al guanyador i ens fem unes fotos junts ben xopets. M'empasso un entrepà de llonganissa i enfilo cap al cotxe amb la satisfacció d'haver de tornar a la tarda a buscar el premi per l'esforç fet.

Medalla i xec-regal cap a casa.

En aquest enllaç a Endomondo teniu el circuit amb els parcials.

dijous, 25 d’abril del 2013

Participació al Marathon Trail de Barcelona

Després de recuperar-me completament de les molèsties derivades de la participació a l'UTMCD i de renunciar a participar en la Cursa de la Talaia la setmana després, he pogut entrenar amb bones sensaciones les darreres dues setmanes amb les vistes posades en la participació en la distància de Marató del paquet de curses de l'UTBCN.

La Marathon Trail seran uns 42 kms amb uns 1.350 metres de desnivell positiu que transitaran per corriols, camins i pistes del Parc del Garraf amb sortida i arribada a Sitges el dissabte 27 d'Abril. Els darrers dies he pogut entrenar per part del circuit i m'ha sorprés descobrir algun corriol amb molt bona pinta que ben segur tornarem a fer en futurs entrenaments.

Altimetría de la MTBCN.

L'hora de la sortida no és gaire bona pels participans de les curses més llargues (10 del matí). A més, les previsions són de pluja constant tot el dia. Caldrà extremar les precaucions perquè es trepitja molt pedra i ben segur que hi haurà relliscades a dojo.

diumenge, 7 d’abril del 2013

6 d'Abril de 2013: Retirat de l'UTMCD.

Vaig arribar a Prades Divendres a la tarda molt il.lusionat per participar l'endemà a l'UTMCD. La veritat és que com vaig comentar a l'entrada anterior, estava molt motivat i convençut de intentar fer una bona cursa.

La sortida Dissabte al matí a les 9:03 va estar protagonitzada pel fred que feia a Prades i que faria durant tot el dia, pel que s'havia demanat als corredors que s'extremessin les precaucions. Només començar molts participants arrenquen molt fort i jo que procuro anar fent més poc a poc, doncs feia molt fred i calia entrar en calor mica en mica.

La primera part de cursa fins a Cornudella és molt variable i el tros més dur va ser una pujada enfangada tota ella, on les sabatilles quedaven plenes de fang i semblaven pesar 3 kg cada una. A partir d'aquí una llarga baixada molt entretinguda ens portava a Cornudella, on després de rodejar el pantà de Siurana arribava una forta pujada fins el control de Castillejos.

A la baixada fins a Vilaplana jo començo a notar molèsties a l'interior del genoll dret. He mirat a internet però com que no tinc clar quin tendó deu ser, m'estimo més no posar-ho i preguntar-li al físio. Vaig fent perque encara que molesta em permet córrer relativament bé.

A l'arribada a Vilaplana toca dinar i descansar una mica. Trobo els 3 corredors que em precedeixen allà fent-se massatges i que estan a punt de sortir. Jo menjo una mica d'amanida de pasta i el fisio em diu si em pot ajudar en res. Em penso si dir-li el que sento al genoll o no, però al final li dic que en principi vaig prou bé.

Començo la pujada a la Mussara. És llarga com un dia sense pa i tot i que la coneixia, se'm fa força dura. Fa calor i em trec la térmica que va xopa. Peco d'inexpert aquí, doncs me la hauria d'haver tret a Vilaplana i canviar-la per la que portava a la bossa que era més prima i estava eixuta.

Arribo dalt i em fan un reportatge fotogràfic mentres penso que dec fer una fila de pena. Aquí intento recuperar-me però comença un tram de puja baixa molt ferèstec on costa molt trotar i quan ho intento ja no tinc molèstia a la cama sinó que tinc cert dolor.

Un cop acaba un nou tram de baixada surto a un camí, cap al km. 50 on intento córrer normal i m'és impossible. La cama dreta està encarcarada i no la puc flexionar bé, l'haig d'anar arrossegant per poder avançar. Em maleeixo perque faig una avalució general i em sento bé: estic recuperat de la pujada a la Mussara, els bessons els noto bé, els quadíceps també, però tinc aquell punt que m'està matant.

Veig on soc i penso en el que em queda. Sé que és inviable intentar acabar en aquell estat sense patir conseqüències. El que sigui aquell dolor, aquella inflamació, no aguantarà els 40 kms que resten fins al final amb el desnivell que encara queda per baixar. De fet pujant no notava dolor. Però no poder córrer és una penalització molt gran.

Amb un ganivet que em travessa el cor truco a la Núria per dir-li que no podré seguir. Em vindrà a recollir al següent poble que resulta ser l'Albiol, al km. 56, on informo al noi d'aquell punt que plego. Truca a Prades i ho comunica. Tot seguit vaig al restaurant del poble a aixoplougar-me d'una espectacular nevada que começa a caure en aquells moments.

I fins aquí la història de la meva participiació i retirada a l'UTMCD del 2013. Ara tocarà recuperar-se i, qui sap si reconfigurar la Temporada 2013. En els propers dies ja ho veurem.

Aprofito també que les coses han anat així per compartir un article amb el que estic totalment d'acord i que cal tenir present quan vols afrontar grans reptes. Francament és molt dur deixar una competició quan vas ben classificat, et sents fort de cap i saps que patint una mica (o molt, és igual) pots acabar, però crec que no es tracta d'això. Si llegiu l'article ho entendreu millor: Competiciones no a cualquier precio.

Resum del darrer punt de control i dels temps de pas, fins on vaig poder arribar.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Primer gran repte de l'any: UTMCD.

Només acabar la darrera cursa a Valls, la mateixa tarda mentre dinava, fins i tot quan escrivia la crònica de la mitja marató, ja tenia al cap la imminent participació a l'Utra-Trail de les Muntanyes de la Costa Daurada del proper 6 d'Abril.

La veritat és que tinc clar que tota la preparació hivernal ha estat per aquesta primera cursa llarga.
Els llargs entrenaments de Gener i part de Febrer, on vaig tenir un petit sotrac (ja habitual, de fet) de dues setmanes i finalment un mes de Març molt positiu pel que fa als resultats, em porten directe a la línia de sortida de Prades amb molta confiança i ganes de gaudir al màxim l'experiència que suposa fer un Ultra-Trail envoltat de natura.

Són curses en que el primer objectiu és no prendre mal, després acabar i, finalment, si tot surt rodó, provar de ser eficient al màxim i obtenir el millor resultat possible.
Després evidentment hi ha factors que cal tenir en compte i que poden afectar com són la climatologia, que aquell dia et trobis en bones condicions i que no hi hagi imprevistos gaire importants durant el recorregut.

Fa dies que repasso l'altimetria i visualitzo el recorregut. Estic desitjant que sigui el proper dissabte 6 d'Abril a les 9 del matí i arrencar a córrer: Live and let run.