diumenge, 19 de gener de 2014

19 de Gener de 2014: Marató de Tarragona.

Primera cursa del 2014 i comiat de l'asfalt per uns mesos, després de dues Mitja Marató (Ripoll al Novembre'13 i Vilanova al Desembre'13) i d'aquesta Marató, on ens retrobàvem amb la distància reina d'ençà que vam participar a la Marató de València al Novembre de 2012.

La Marató Costa Daurada que transita íntegrament per Tarragona presentava un circuit exposat a l'aire, en la seva zona més marítima, i també una sèrie de tobogans en varis punts que el fan força distret.
La mèteo ens ha acompanyat, tot sigui dit. Dia tapat amb temperatura exce·lent per competir, absència de vent en els trams on hagués fet mal i gens de pluja a la vista.

Sortida barrejada entre els corredors de la Marató i els del 10.000, que al no ser excessivament massificada, sempre ajuda a anar més distret en els primers quilòmetres.
Per la meva part, com faig normalment en gairebé totes les Maratons, dedico els primers 9-10 quilòmetres a progressar de forma suau, evitant portar un ritme forçat i protegint les cames. D'aquesta forma he arribat al primer 10.000 en poc menys de 40', un ritme discret (potser massa) però que amb 32 quilòmetres per davant sabia que podia mantenir o potser millorar. 

Per sort el circuit m'ha ajudat a fer el canvi de ritme que necessitava, doncs hem entrat en zona de molts puja i baixa que resultava bastant distreta.
La referència de la Marató de València la portava tota l'estona al cap. No perquè volgués millorar aquell temps, això no m'importava gens. Més aviat era com com a simple punt de control per no desmadrar-me gaire a mesura que passessin els parcials. Sabia que allà havia fet exactament la mateixa tàctica (10 quilòmetres tranquil i petit canvi) i que als darrers 4-5 quilòmetres havia patit força, si bé és cert que va ser un dia molt caloròs.

Han anat caient molt ràpid els quilòmetres, i més a l'entrar al nucli urbà i sentir la calor de la gent. El pas per la mitja en 1:22:16 sempre anima i a sobre, el fet d'anar passant mica en mica alguns corredors, servia com a petit al·licient per anar més distret, marcant petits objectius. Francament de la posició no en tenia ni idea, perquè hi havia molts "pacers" amb els corredors del davant i alguns ho portaven indicat al dorsal i d'altres, doncs no.

Però cap al quilòmetre 33 ja he vist clar que tenia davant 4 atletes (fins llavors la gent del carrer m'havia donat informació de tots els colors de la posició que portava) i també que el meu perseguidor era prou lluny en aquells moments. A més, he notat que les cames estaven cansades però que anava encara molt bé de pit i sense una sensació de cansament que em fes pensar en una davallada de ritme cap al final.

Un parell de quilòmetres més tard, com la cosa no anava a pitjor, m'he convençut que havia de provar de mantenir el ritme, que podia acabar fort encara que no tingués opció de guanyar posició ni millorar el meu temps. 
I així, rumiant en les meves coses he arribat al quilòmetre 40 amb el típic pensament del que no arrisca prou i arriba al final encara amb forces: "ves, que si durés 10 quilòmetres més encara els agafaria...". Peeerò una Marató té, aquí i a qualsevol indret del globus, 42.195 metres i la guanya qui la corre més ràpid fins aquest punt i no pas qui arriba més fort al final, faltaria més.

Un cop he encarat la recta final he vist que al cronòmetre encara li faltaven prous segons per acabar el 2h42' i he anat viu fins al final, aconseguint una marca real de 2h42'47" i confirmant el 5è lloc a la general.
15 miserables segons millor que a València. Aquests pocs segons no donen ni de bon tros més satisfacció que el sentir que avui no he patit com aquell dia per mantenir el ritme.

I és que ja fa temps que vaig arribar a la conclusió que esbarallar-se contra el cronòmetre a l'asfalt és una tasca molt ingrata i molts cops injusta. Evidentment, cadascú ha de jutjar si realment li valen la pena un grapat de segons.