El recorregut original perdurarà i la seva essència no es perdrà de cap de les maneres. D'altra banda, la nova prova que igualment s'endinsa en el Cadí i que segueix sent promoguda per la marca de material esportiu Salomon, podrà continuar creixent i evolucionant sense tenir la restricció d'haver de seguir un circuit concret. Amb el pas del temps ho sabrem, però crec que s'ha optat per una bona solució per a totes dues parts en aquest sentit.
A l'hora de planificar la temporada nou mesos enrere tenia clar que 3 setmanes després de la TDS no podria afrontar l'Ultra Pirineu amb unes mínimes condicions. Per això, en vista de no voler perdre'm l'ambient que es viu a Bagà i amb ganes de tancar la temporada de muntanya amb una cursa de renom, vaig optar per participar en la Marató que s'organitzaria per primer cop enguany.
Però en contra del que pensava, els dies previs no he aconseguit centrar-me gaire en la cursa. Sentint-me relativament bé físicament i creient que estava molt recuperat de cames, la sensació que tenia era de mandra per preparar el material i també per viure els moments previs de la cursa.
Arribo a Bagà el mateix dissabte amb l'Ultra ja en marxa. Amb molt temps per davant, recullo el dorsal i m'endinso en el poble, on trobo varis companys com ara el Raúl (company del Diedre), que va competir el dia abans a la Nit Pirineu (curs vertical també de nova creació) i l'Alberto (company de l'XTerra) que també corria la Marató i amb qui comparteixo les dues hores prèvies a la cursa xerrant de tot plegat.
Amb l'Alberto Escobar abans de la sortida.
Gran ambient durant tot el dia a Bagà.
Un cop al calaix de sortida a la mítica plaça de la porxada es crea un gran ambient que arriba al seu clímax quan l'speaker més reconegut en curses de muntanya comença a xerrar. A mesura que en 'Depa' ens comença a animar i també quan arrenca la música 10 minuts abans de la sortida, me n'adono de perquè vaig voler estar a Bagà avui encara que no pogués fer l'Ultra. La inquietud i la mandra que notava els dies abans s'han difuminat i noto una pau interior mot agradable com si sentís que estic en el lloc indicat en el moment indicat. Comença el compte enrere i li desitjo sort al meu company abans de sortir disparat cap al carreró que ens condueix fora de la plaça.
Sortida de les que creen escola.
Primers quilòmetres molt vius per dintre de Bagà i procuro anar endavant per situar-me bé als primers trams de corriol. Donat que el desnivell de pujada acumulat no és excessiu (previstos +2600), surto sense bastons, amb motxilla petita i tot el material obligatori ben compactat dintre.
Som fora del poble ja quan aixeco el cap i veig com es posa ben dret el camí. Els tres primers corredors encara corren, però la resta ja camina. Comença el tram que ens portarà al Rebost, primer avituallament i punt de control. En aquest punt (km. 8) agafo dues xuxes de goma sense parar encara a carregar aigua i seguim amunt. La pujada es desvia del circuit de l'Ultra i fa un revolt per arribar al Coll de Pal (km. 14). Aquí nou control i recarrego la motxilla d'aigua, doncs la calor feia que el consum anés a més.
Breu baixada on no afluixa ningú, per tornar a pujar fort directes al Niu de l'Àliga (km. 20) on bec un got de caldo i menjo alguna xuxe més.
Pas pel Niu a més de 2.500 metres d'alçada.
A partir d'aquí el circuit es torna menys atractiu a la vista i als sentits. Primer forta baixada pel que sembla una pronunciada pista d'esquí farcida de pedres, per després agafar un camí ample on anava al límit del que em donaven les cames.
Al quilòmetre 27 nou control, aquest cop de material. Just davant meu desqualifiquen un company per no portar jaqueta impermeable. Efectivament era només un tallavent el que portava i sense caputxa. També veig un dels favorits per guanyar retirat i assegut a una furgoneta. Tot això forma part de la cursa i són circumstàncies que també juguen per bé o per mal.
Tot i que en aquest avituallament no tenien xuxes, l'aturada per obrir la motxilla i mostrar el material m'ha permès agafar aire i disposar d'uns segons de descans que noto quan torno arrencar. Puc trotar més lleuger i sortir a un bon ritme. Ens endinsem en el tram més lleig de la cursa al transitar per un corriol brut i no gaire trepitjat, però el circuit estava perfectament marcat. Passem sobre el quilòmetre 30 per sota la carretera del tunnel del Cadí i comencem la darrera pujada de la cursa de poc menys de 600 metres positius.
Primers trams no molt forts de pujada, però fa molta calor. Arribem al Serrat de les Esposes i, entre un munt de vaques, continuem amunt per la forta pujada de la travessa Cavalls del Vent que condueix fins el darrer avituallament en cursa al quilòmetre 33. Més aigua i més xuxes per agafar de seguida una suau pujada de només 1 quilòmetre que ens condueix al llarg descens final de 9 quilòmetres fins a Bellver.
Començo fort la baixada però un tram molt tècnic de pedres ben xopes em frena molt. No vull arriscar gens aquí. Recordo que l'any passat no vam baixar per aquí a Bellver i el camí llavors no era tan crític. La resta de l'arribada a Bellver la faig a fons i comprovo que sortiran més de 43 quilòmetres de recorregut i que no baixaré pas de les 5 hores.
Arribada tranqil·la a Bellver amb poc ambient.
Finalment arribo en onzena posició satisfet per haver tingut l'esperit per patir a la cursa en tots els terrenys i convençut d'haver optimitzat els recursos amb els que contava. Amb aquesta Marató Pirineu queda tancada, doncs aquesta temporada de curses de muntanya 2014 en la que he pogut tocar moltes distàncies i terrenys. A mesura que passin les setmanes espero poder treure més conclusions, lliçons apreses i coses a millorar pel futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada