diumenge, 22 de gener de 2017

21 de Gener de 2017: Mitja Marató de Terrassa.

Per tancar el capítol d'asfalt després del bon regust de la Mitja de Vilanova, vaig pensar en participar a la Mitja Marató de Terrassa. Relativament ben ubicada al calendari, em donava l'oportunitat de tornar a córrer de nou per uns carrers que coneixia molt bé dels meus darrers anys d'estudiant.

Eren els finals dels 90, quan tot això del 'running' encara no era un 'boom' i posar-se pantaló i curt i unes sabatilles per recórrer la ciutat... doncs no era de les coses més habituals.

Tinc molt bons records de la època que vaig viure a Terrassa. Allà em vaig haver de 'reinventar' com a estudiant, doncs res del que havia fet abans servia. Allà vaig interioritzar molt allò d'aixecar-se cada cop que te'n vas a terra. Els revesos durant els primers 4 mesos van ser durs, afegit al fet que vivia sol per primera vegada i m'havia d'autogestionar les compres, els àpats, la roba...

Va ser per mi una experiència dura al principi, però gratificant un cop vaig arribar tenir les coses sota control. Definitivament la meva estança a Terrassa durant 2 anys llargs em va a animar a marxar després d'Erasmus a Torino, però això ja és una altra història.

A nivell de córrer, encara que sempre acabava fent recorreguts molt similars per por a perdre'm, crec que vaig acumular un bon grapat de quilòmetres.

Era una època en que no teniem GPS ni Google Maps per definir les rutes. Una època on saber la distància recorreguda era una quimera, si no tenies molta experiència o havies mesurat el circuit amb la bicicleta. Te'n feies una idea pel temps que t'hi estaves, però mai podies saber del cert si eren 10 o 11 quilòmetres. Una època on es parlava més de temps que de distància.

Anar a fer la Mitja de Terrassa també m'havia de servir per mirar de seguir a gent molt experta en aquesta distància. El cartell de la cursa acostuma a ser molt bo. Si tenia sort i em posava dintre d'un grup interessant, podia mirar de fer una bona marca i, sobretot, gaudir la competició corrent colze a colze amb gent d'un nivell lleugerament per sobre.

Però el dia estava complicat. Feia molt vent i de seguida em vaig quedar en terra de ningú. I el circuit no donava treva: hi havia pujades exigents que combinades amb l'aire et complicaven molt anar a un ritme fort.

A l'asfalt no hi ha miracles i ja al quilòmetre 10 veia que el temps que portava no tenia gaire bona pinta. A partir d'aquí em vaig centrar en oblidar definitivament el rellotge i en fer un bon entrenament fins el final.

Vaig creuar la meta en 1:17:14, gairebé 3 minuts pitjor que a Vilanova 5 setmanes abans.

I amb aquesta Mitja, carpeta d'asfalt tancada fins a finals de 2017. Ara toca preparar la temporada de muntanya. Una temporada on la intenció és afrontar menys curses que els darrers 2 anys.

Cap comentari:

Publica un comentari