diumenge, 22 de novembre de 2015

21 de Novembre de 2015: Ultra Trail de Collserola.

Quan vaig començar la temporada de curses de muntanya d'aquest 2015 tenia clar que voldria acabar competint al Novembre a la Ultra Trail de Collserola. Ja en la seva edició al 2013 vaig quedar satisfet del nivell de l'organització i, tot i no ser-hi al 2014, tenia el convenciment de que aquesta prova continuaria oferint uns excel·lents serveis al corredor.

El circuit és el que és. No és ni de bon tros pura muntanya tal i com la coneixem. Tot i oferir bonics i llargs corriols, també hi ha, lògicament, una bona dosi de camins i pistes. Una barreja que obliga a estar molta estona corrents. Molt més que en una cursa d'alta muntanya on les pujades s'han de fer caminant. En aquest entorn les pujades no són llargues i es sembla molt al nostre habitual terreny d'entrenament proper a Vilanova (Parc del Garraf i Parc del Foix).

La cursa arrenca a les 7 i encara és de nit. El frontal no és obligatori fins a les 18h. El porto guardat a una butxaca davantera de l'armilla. El trauré només si és imprescindible, perquè veig que molts companys no el porten. Un cop arranquem i enfilem cap a la carretera de les aigües veig que hi ha bona visibilitat i que no farà falta. Només al primer corriol sembla que cal afinar la vista per mirar bé on trepitges però de seguida clareja.

Els primers quilòmetres cal prendre-s'ho amb calma i agafar ritme mica en mica. Vaig pensant que el grup capdavanter segurament ha sortit molt fort i que anirà perdent components per un simple raonament estadístic. Una cursa tan corrible com aquesta desgasta molt més les cames. Això fa que si arriba un moment que ja no pots córrer ràpid en terreny favorable no tingui molt sentit continuar si el teu objectiu era de sortida lluitar pel triomf o acabar entre els tres primers.


El circuit era una successió de petites pujades i baixades molt variades.

Aquest no és el meu cas i decideixo anar tranquil fins l'avituallament del quilòmetre 31 al Revolt de les Monges. Durant aquest primer tram la temperatura és ideal i no fa gens de fred. L'aire que entra refresca després de les pujades i la impressió que tinc és que el consum d'energia ha estat força sostenible fins llavors.


Perfil i avituallaments de la cursa.

En aquest punt carrego aigua per primer cop i faig cap per buscar l'equador de la cursa, que es troba gairebé a l'alçada de la distància d'una Marató. Allà agafo una mica de menjar que tenia guardat a la bossa de vida i poc més. Toca anar pensant ja en buscar la línia dels 50 quilòmetres i negociar les pujades més dretes caminant el més ràpid possible per conservar les cames.

Passat l'avituallament de La Salut (km55) i fins una mica abans de tornar al Revolt de les Monges (km77), em trobo potser en el tram més complicat de la cursa. Són aquells moments que no vas còmode en cap terreny: ni pujant, ni en pla, ni baixant. No és un tros curt, és gairebé mitja marató on noto que el meu ritme decau notablement i veig que no queda cap més opció que economitzar energies i esperar que les coses millorin per si soles.

És aquella tranquil·litat que et dona haver fet ja algunes curses llargues. Hi ha moments que no vas de cap manera, però l'experiència et diu que és un sotrac puntual i si mantens la calma les coses milloraran. Del 60 al 70 se'm fa interminable, però un cop arribo a aquest punt ja em fixo l'objectiu del darrer avituallament (km77) on arribo per això molt esgotat.


Dades parcials control per control. Ritme clarament descendent.

Allà rebo els ànims, com en tots el avituallaments, dels voluntaris. Em diuen que vaig molt bé i que ja queda molt poc. Miro el menjar que m'ofereixen i els hi dic preocupat que no ja m'entra res del que veig. Una senyora molt amable em treu una caixa de bombons i se m'obren els ulls. N'agafo dos i em diu que em donaran força per la darrera pujada.

Dit i fet. Em convenço de no deixar-me anar en el tram final fins a la meta i d'apurar en la mesura de les meves possibilitats. Tot i la davallada a la part central de la segona Marató tinc la sensació de que he fet una bona cursa i per això em decideixo a acabar-la dignament.

Passo el quilòmetre 80 i tot creuant una carretera sento una voluntària que em crida "Uooo... tío!! pero como vas con 80 quilòmetros!". Li somric i li aixeco el polze mentre penso que si m'hagués vist feia poca estona no pensaria pas igual...

A la part final ens agafa per sorpresa una forta pendent amb cordes per ajudar-se a arribar dalt. Aquest tram em deixa esbufegant, però recupero les forces per gaudir el darrer quilòmetre fins a meta. Haver pogut gestionar i acabar satisfactòriament dues curses tan diferents com són la Ultra Pirineu i aquesta Ultra Trail de Collserola em deixen un bon regust en aquest final de temporada que analitzarem amb més pausa en breu.

Darrera pujada (identificada com a 'Mortirolo') després de 84 quilòmetres, però amb un somriure. Foto de Quim Farrero (Revista Trail).

S'ha acabat competir a la muntanya per unes setmanes. Ara toca mirar de recuperar i després fer una mica d'asfalt. Propera cursa si les coses van bé: la Mitja Marató Ciutat de Vilanova.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada