dimarts, 22 de setembre del 2015

19 de Setembre de 2015: Salomon Ultra Pirineu.

Poques vegades he donat tantes voltes a una cursa abans de fer-la. Només teníem la incertesa de la climatologia, un punt molt important però en el que vaig decidir no pensar fins el dijous previ. Per això vaig procurar tenir sota control tota la resta d'elements que depenien de mi.

Afortunadament els possibles problemes que pots tenir en els primers quilòmetres de cursa, quan es poden produir embussos i has de gastar energies passant altres companys, van quedar resolts en definir la organització calaixos per la sortida en funció dels temps aconseguits en edicions anteriors. Gràcies al temps aconseguit a la Cavalls del Vent 2013 disposava de dorsal de color blau i podia situar-me a la sortida just darrera dels corredors d'elit amb dorsal vermell.

Recollida del dorsal sota una ambient de cursa gran.

El fet de conèixer el circuit i haver repassat un bon tros al mes d'Agost amb el Jesús, em va servir per visualitzar la cursa gairebé sencera els dies previs. No em calia ni tancar els ulls per pensar en bona part del recorregut. L'anava resseguint mentalment, remarcant els punts més destacats i també els avituallaments als 8 refugis i els 2 pobles. Anava pensant on caldria dosificar-se, on caldria patir i on podria deixar-me anar. Perquè és impossible estar tantes hores sense deixar-te anar.

El dia abans amb el Jesús vam fer el mateix que al 2013. Amb el seu cotxe cap a Bagà per recollida de dorsal i lliurament de la bossa de vida. Ens vam estar al mateix hotel de Berga i fins i tot vam sopar al mateix restaurant. Un cop vam conèixer el material obligatori definitiu el cercle es va tancar i tot va quedar vist per sentència l'endemà a les 7.


Vaig comprovar que la font de Bagà, on vaig acabar ficat al Juliol, havia estat pintada.

La sortida de la Ultra Pirineu. Aquell moment màgic. Aquell moment en que un exercit d'un miler d'apassionats per córrer a la muntanya es situen dintre d'una petita plaça pausadament. Aquell moment en que estàs envoltat de tanta gent i de sobte et quedes sol amb tu mateix, recordant tot el que has hagut de fer per arribar a aquest dia en òptimes condicions. Aquell moment on toca sincerar-se amb un mateix, sentir molta humilitat, però també mostrar seguretat i confiança. Aquell moment en que comença a sonar per la megafonia la música que portes de fa 2 anys al telèfon mòbil i que et dona forces quan penses que ja no te'n queden. Aquell moment que el pit et crema i seguidament els ulls se t'omplen de llàgrimes per l'emoció de sentir que estàs on has d'estar en el moment que has d'estar...


Amb l'Albert i el Jesús a la plaça de la porxada.

Sortida travessant el poble ple de gent cridant i animant. Un ritme fulgurant si tenim en compte que davant queden 110 quilòmetres per muntanya. Ben aviat tot es torna més lògic a mesura que el camí s'enfila amunt. Per la meva part vaig controlant-me al pas pel refugi del Rebost (km.8). Agafo sense parar dues 'xuxes' i les vaig mastegant poc a poc mentre anem direcció al Niu. 

A l'arribar als 2.200 metres, i com ja estem habituats, baixada fulgurant de la temperatura fins els 6º. Em protegeixo les mans del fred vent i quan m'acosto al Niu em rep l'Albert que em plega els pals corrent al meu costat. Al refugi de La Molina (km.14) sí que omplo una de les ampolles que sortia mig plena de Bagà i després de ficar els pals a la motxilla començo l'empinat descens amb molta calma.

L'arribada al Serrat (km.28) també és un punt calent, amb molta gent animant i fent caliu. Torno a fer una aturada ràpida ja pensant en arribar a Bellver i menjar més consistentment en aquell punt.
L'arribada i sortida del poliesportiu de Bellver (km.40) és sense cap dubte el tram menys agraït de la cursa. Molt exposat al sol i no gaire estètic. En arribar al poliesportiu (també amb un ambient destacat) passo l'únic control de material i m'assec a menjar un plat de pasta amb una mica de brou. Surto del poliesportiu en bones condicions en 5h01' i amb moltes ganes d'arribar al refugi de Cortals on tornarem a gaudir d'un entorn molt més bonic.


Arribant al poliesportiu de Bellver corrent per zones agrícoles.

Passem el refugi de Cortals (km.50) i seguim amunt fins el Coll de Pendís. En aquest moment encara vaig passant companys i em sento fresc però començo a tenir la sensació que no puc seguir a aquell ritme o ben segur ho pagaré. Anem camí del Prat d'Aguiló i estic en aquell punt que discuteixes amb tu mateix. Una part de mi vol tirar i mirar de complir parcials exigents entre els avituallaments. L'altra part diu que no serveix de res córrer tant i que si afluixo podré gaudir més el moment i viure un gran final de cursa.


Arribant al Prat després d'un tram exigent des dels Cortals d'Ingla.

Surto del Prat d'Aguiló (km. 61) encara donant voltes amb mi mateix. Faig la pujada al Pas dels Gosolans i recorro el bonic altiplà que ens permet creuar a la vessant sud de la Serra Pedregosa. I és baixant d'aquell punt que decideixo fer un 'reset' forçat. Em convenço de que estic esperant a l'Albert i decideixo seure a una pedra 3 minuts a menjar tranquil.lament i mirar les muntanyes. Em dic que quan m'aixequi la meva mentalitat haurà canviat i correré per gaudir i oblidant-me dels parcials. Em queden prop de 40 quilòmetres per davant (la meitat seran de nit) i em plantejo que potser sigui la meva darrera participació en una cursa de més de 100 quilòmetres. Per això vull tenir un gran record de la cursa i no acabar-la extenuat.

Arribo a Gosol (km.74) on em donen la bossa de vida. Em canvio de mitjons i agafo el material obligatori que s'activa després de les 18h: Llum, Impermeable i samarreta tèrmica. Tot això mentre menjo pasta i un tros de botifarra. D'aquí surto en 10h30' i enfilo cap el refugi d'Estasen (km.82) al peu del Pedraforca. Entre els quilòmetres 70 i 95 gaudeixo la cursa en les seves darreres hores de llum fins que és fa inevitable activar el frontal molt a prop del refugi Vents del Cadí (km.96).

En mig d'un grup de 5 companys enfilem els empedrats i la pujada fins el refugi Sant Jordi (km.100) un feixuga pujada que faig ja sense pena ni glòria. Arribats a aquell punt queda molta baixada amb una darrera pujada al ben mig. Un cop superada faig els darrers 5 quilòmetres amb molta pau. Es pot ben dir que els assaboreixo com les darreres queixalades d'un bon àpat.

Entro a Bagà i apago el frontal. Em trobo l'Albert esperant-me. Fem el final de la cursa junts xerrant. Creuem l'arc (16h25') i ens fem la mateixa foto que fa 2 anys, quan vam fer tota la cursa plegats. Encara hi ha prou gent que aplaudeix, música ben forta i l''speaker' Depa que rep els corredors i canta les cançons que sonen per animar el públic.


Un moment de molta felicitat i una foto amb molt valor per a mi.

Seiem a xerrar una estona de tot plegat. Ha estat un dia llanguíssim i tinc sentiments contradictoris sobre la gestió de la cursa. Perquè no he arriscat més? Perquè ha prevalgut passar-m'ho bé i no patir sobre aconseguir un bon registre i una millor posició? Encara busco respostes però tinc el convenciment de que en distàncies tan llargues no puc tenir les mateixes prestacions que en distàncies més curtes. Pensar així em limita segurament. D'altra banda el fet d'haver abandonat a la Travessa Núria-Queralt al Juliol feia d'aquesta cursa l'única UltraTrail del 2015 i no em podia permetre arriscar en excés i quedar-ne també fora.

Totes aquestes reflexions m'han de donar arguments per definir la temporada 2016. Una temporada que començarà sobre l'asfalt però que encara està per definir. Tinc clar, per això, que el més important és ser sincer amb un mateix a l'hora de definir els objectius i lluitar per assolir-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada