dilluns, 6 de juliol de 2015

4 de Juliol de 2015: Abandonament a la Travessa Núria-Queralt.

En la primera gran prova de llarga distància en aquest 2015 les coses no van sortir gens bé i vaig prendre la decisió d'aturar-me a Bagà (quilòmetre 51) després d'anar durant molts quilòmetres afectat per la forta calor que vam patir des de la mateixa sortida a la Vall de Núria (11h). Marejat i amb evidents signes de deshidratació, poc abans del quilòmetre 40 ja vaig veure que la situació era irreversible i que no podria recuperar-me en cursa dels estralls d'una temperatura que no baixava dels 35ºC ni per sobre dels 1.700 metres d'alçada.


Creu vermella a la Travessa Núria-Queralt.

El primer tram de cursa no va ser tampoc senzill. Des de l'inici i al pas per Fontalba, es notava que no corria cap brisa. El ritme altament conservador no era suficient per evitar el desgast i a mesura que vam començar a baixar de cota l'ofec va anar en augment, fent-se realment dur al pas per Planoles. En aquella zona em vaig perdre fins a 3 cops abans de començar l'ascens cap a la Serra del Montgrony. Seguidament ja de baixada cap a Castellar de n'Hug i, tot i haver reomplert sempre la reserva d'aigua al màxim, vaig arribar a aquell control sense gens d'aigua.

Després de recuperar amb el meu germà, li vaig dir que no creia que pogués arribar a Bagà fins que portéssim 7 hores de cursa. Quedava tota la pujada fins al Coll de Pal, que reconec no era especialment exigent. Mentre vaig transitar per l'ombra la situació era sostenible, però quan vaig quedar exposat al sol el declivi ja va ser fulminant i els mareigs feien que anés de banda a banda del camí recolzat sobre els bastons.

Per l'arribada al rebost al quilòmetre 44 ja tenia clar que la meva aturada allà seria ben llarga i que a Bagà hauria d'abandonar. Vaig menjar i beure durant una llarga estona, abans d'afrontar la llarga baixada a Bagà on encara hauria d'anar fent algunes aturades per recuperar l'alè.

Vençut per l'abrasadora calor i convençut d'haver gestionat els meus recursos correctament em vaig resignar a aturar-me definitivament. No considerava lògic competir en aquelles condicions. Feia moltes hores que que em notava les pulsacions 20 o 25 bpm per sobre del que seria normal. Això estès a la resta cos, amb les extremitats bullint i cada cop més preocupat per no agafar un cop de calor que em portés a un col·lapse...

La decisió va ser sortir jo mateix de la cursa abans de no sortir a la força, perquè estic encara convençut que si no m'arribo a aturar el desenllaç hauria estat desagradable.

Toca ara fer el mateix descans que hagués fet si hagués completat la Travessa, tot i que l'evident decepció per no haver-ho fet ben segur em suposarà treball extra en l'aspecte psicològic de cara a la Ultra Pirineu.