dimarts, 2 d’agost de 2016

30 de juliol de 2016: 39a Cursa de l'Espluga.

Cinc anys sense participar en una de les curses en les que no faltava mai, quan bàsicament corria per asfalt, són molts anys. Podria dir que la cursa ha canviat. Que han afegit una cursa de 5 quilòmetres que arrenca amb la tradicional cursa de 15. O que, com en moltes altres clàssiques no metropolitanes, ha disminuït la seva participació. Però l'essència de la Cursa de l'Espluga continua essent la mateixa que em va fascinar en els meus primers anys d'atleta.

L'ambient de la plaça quan reculls el dorsal. La calor acumulada durant el dia sobre l'asfalt i que notes mentre escalfes tot just 5 minuts. La bullícia de poc abans de les set de la tarda, quan tots els corredors s'esperen per la sortida. El pas fulgurant pel poble entre els crits de la gent abans d'agafar la carretera. Els avituallaments cada pocs quilòmetres per mitigar la sufocant calor. Les mànegues d'aigua. Les esponges per refrescar-se. Les rampes a l'anada. Les baixades a la tornada. La banda de música al pas per Poblet. La llarga recta d'arribada. Els ànims de tot el públic quan creues la meta. La dutxa a la piscina municipal... Res del que recordava havia canviat gens. I això em va fer sentir certa melangia.

Era l'any 2000 quan vaig participar per primer cop en una cursa cronometrada i va ser precisament a l'Espluga de Francoli. Acostumava a sortir a entrenar llavors amb el meu darrer preparador físic en la meva època de jugador d'hockey patins. Ell i els seus companys d'entrenaments eren corredors de fons i em van ensenyar moltes coses d'aquest món. Amb ells vaig fer la cursa i vaig gaudir i patir per primer cop amb un dorsal al pit.

A partir d'aquell moment, competir a la Cursa del'Espluga era per mi el moment culminant de l'any i pel que intentava preparar-me amb tota la il·lusió, per baixar el cronòmetre final d'1 hora en els seus 15 quilòmetres de calor i 'desnivells'.
Em va costar uns quants anys fer-ho i, finalment, al 2011 (després de 12 edicions consecutives) vaig decidir que ja no participaria més durant un temps. Aquest any, amb un calendari de curses peculiar en comparació amb els anteriors, em vaig animar a tornar-hi.

Si bé és cert que la cursa no ha canviat pas, no es pot dir el mateix de mi. El meu físic i la meva mentalitat són diferents en comparació a fa 5 anys. Sabia que podria rendir molt bé en el traçat que tan bé conec. Estava confiat en millorar el meu cronòmetre de 58'23" del 2011, però francament ja fa temps que les marques no representen cap motivació a les curses.

La sortida, com sempre agònica per no perdre pistonada amb els competidors, deixa pas a la regularització de la respiració al cap d'uns minuts. És quan enfilem la carretera i aquesta s'inclina lleugerament, quan veig que puc portar un ritme còmode i que puc anar avançant corredors mica en mica. A l'entrada al monestir de Poblet puc veure que dec estar entre els 10 primers aproximadament i també penso que estaria bé buscar bona companyia per la baixada.

Dit i fet. Al capdamunt, en el moment del gir de 180º, som quatre corredors que anem plegats i incrementem el ritme quan la carretera ens ho posa fàcil. Baixem en formació i noto que vaig còmode de respiració, tot i que les cames s'encarreguen de recordar-me que aquests ritmes no són gaire habituals. Bé, un dia és un dia. Reacciono als canvis de ritmes que proposen els companys de ruta i veig que serà difícil que arribem separats al final.

Un dels corredors es despenja quan queden uns 2.700 metres. El ritme fa estona que frega el 3'10" per quilòmetre i ja no afluixarem fins a meta. Els tres que quedem ens jugarem un 6è lloc a la general que no atorga res, només la satisfacció d'haver-ho donat tot fins al darrer metre. No hi ha cap premi més important i valuós per a un esportista que quedar plenament satisfet amb el seu esforç.
Entrem al darrer quilòmetre i fa aire de cara. No m'agrada esprintar a les curses, però avui l'ocasió s'ho mereix. Seria una falta de respecte cap els altres companys i cap a mi mateix no fer-ho avui. Al fons els arcs delimiten l'arribada. 500 metres i anem en línia. 400 metres. 300 metres i un dels companys ho prova. Salto darrere seu i l'avanço sense mirar enrere. Tot i això veig com el tercer en discòrdia em supera per la meva dreta i entra sisè. Finalment arribo setè amb un temps de 52'59".

A més, em classifico primer de la categoria M3 (compteidors entre 40 i 49 anys) i puc pujar al podi de la cursa que de jove em va robar el cor.

Al Podi de Veterans de la cursa de l'Espluga.

Temps ara per entrenar sense més pretensions que gaudir de l'esforç i de les sensacions. Si cau alguna competició en mesos de calor, dubto que sigui molt llarga. Que permeti recuperar ràpid i continuar sumant.

Cap comentari:

Publica un comentari