dimecres, 30 de novembre de 2016

26 de Novembre: Mitja Volta al Parc de Collserola.

Tot i que l'esdeveniment canviava de nom (Barcelona Trail Races), suposo per mirar d'incloure el nom de Barcelona i així poder atraure participants estrangers, la cursa que va néixer com a Ultra-Trail de Collserola sempre és un bon indret on tancar la temporada de muntanya.

Donat que enguany només hi havia dues setmanes entre aquesta prova i la Mitja Marató de Vilanova, vaig optar per participar en la distància més curta de 46 quilòmetres. Una decisió que ja anava en línia amb el que ha estat l'any 2016, on la distància de les curses s'ha vist retallada respecte a 2014 i 2015.

Més intensitat i ritme. I això era el que ens esperava a Collserola. Sortida fulgurant a les 8 en punt d'un matí fresc de novembre. Primera pujada a bon ritme en direcció a la carretera de la aigües, mirant de no perdre gaire el compàs dels primers.

Amb l'objectiu de conservar fins el quilòmetre 22, però sense seguir gaire (o gens) aquesta consigna, miro de no perdre de vista al segon i tercer classificat. Del primer no hi ha ni rastre i, pel que diuen, deu anar molt ràpid. En una baixada en el quilòmetre 24 o 25 atrapo als dos corredors, situant-em segon. decideixo passar davant, però cap el quilòmetre 33 noto que les cames em faran la guitza. He anat molt ràpid i una caiguda al quilòmetre 15 m'ha deixat molt adolorit.


Amb la cama perjudicada per la caiguda. Foto de Quim Farrero (revista Trail).

Sense capacitat per anar a un ritme ràpid, els dos companys em tornen a passar, quedant de nou en quarta posició amb 7 quilòmetres per davant. He arriscat massa d'hora segurament i hagués estat més prudent reservar les meves cartes. 

Molts cops una cursa entre corredors del mateix nivell es converteix en una partida de 'pòker'. Qui amaga millor la seva jugada te molta avantatge. Tot i que molt sovint he gestionat bé aquest tipus de situacions, crec que tant a Alquèzar com en aquesta cursa a Collserola vaig pecar de descobrir les meves cartes massa d'hora. Per una decisió errònia potser vaig perdre les poques opcions que tenia de millorar posició.

Arribo a meta, després de gaudir la darrera baixada, com a primer Veterà (+40) pocs segons per sota de les 4 hores. Després d'una llarga dutxa i d'un breu massatge, vaig a l'ambulància per a que em cusin la cama i em curin les ferides al colze i al maluc.

Espero poder recuperar per donar el millor a la Mitja Marató de Vilanova. Serà la setzena vegada que participi i em faria molta il·lusió aconseguir per cinquè cop el Memorial Josep Inglada al millor atleta local.