dijous, 11 de juny de 2015

6 de Juny de 2015: Marató de Els Bastions.

Primera cursa de llarga distància als Pirineus per retrobar-nos amb escenaris coneguts i per comprovar, un cop més, que el continu espai-temps a l’alta muntanya tendeix a no ser gens lineal.

Ja feia 3 anys que vam participar al Trail dels Bastions. Corria l’any 2012 quan ens vam plantar a Núria sense saber ben bé el que anàvem a fer per aquelles muntanyes que ens envoltaven. Allò va ser una porta oberta a un nou escenari de competició. Un entorn on les regles no estan subjectes als desitjos ni d’organitzadors ni de participants, doncs qui marca les regles és la pròpia muntanya.

De fet al ‘briefing’ del dia abans dels Bastions Skyraces, el seu director Carles Palacios així ho va reconèixer quan parlava de la cursa en la que participàvem l’endemà: “volíem fer una Marató però han sortit 50 quilòmetres, al final és el recorregut qui marca la distancia”. Reconec que em va arrencar un somriure i em va fer pensar que, a diferència d’altres tipus de curses, en aquests esdeveniments s’ha d’assumir que hi ha molts aspectes que no es poden tenir sota control. I amb aquesta mentalitat has de sortir a competir. Les previsions de ritmes i parcials poden ser molt poc fiables quan trepìtges aquell terreny.

Des del moment de la sortida em va sorprendre gratament gaudir de bona companyia. Seguint la estela de Just Sociats (guanyador de la prova) però conscient de que em marxaria ben aviat, vaig notar com l’Albert no se’m desenganxava en la primera ascensió al Collet de les Barraques. Aquells moments em van recordar la Cavalls del Vent 2013 i em vaig distreure tant que els primers 10 quilòmetres se'm van passar volant. Tot i això, amb terreny més variat, al pas per Fontalba ja anava sol en tercera posició i vaig provar d’anar atent fins al Santuari de Núria, doncs era una constant trobar-se corredors de la Trail que havien arrencat 1 hora abans que la Marató.


Arribada a Núria on començava a notar-se la calor.

Malgrat que no vam trepitjar cap zona extremadament tècnica (com ara les que vam trobar a la Marató de l’Emmona al 2014), les pujades al coll del Torreneules i al Balandrau se’m van fer molt feixugues i vaig arribar a desesperar-me per no ser capaç de mantenir una cadència decent tot i la poca dificultat del terreny.

A partir del darrer ascens al Balandrau encadenàvem ja molts quilòmetres de baixada contínua fins a Pardines on les cames van donar varis avisos de que portaven massa ‘tute’. Però a mesura que la pendent es va suavitzar, vaig poder córrer més còmodament i economitzar fins al darrer avituallament. En el tram final de Pardines a Ribes tenia el dubte si veuria aparèixer per darrera meu algun corredor. Bé, bàsicament, tenia el dubte si em passaria Núria Picas que havia sortit possiblement a fer una cursa progressiva i era molt plausible que acabés molt forta donat el seu nivell. No va ser així i vaig aconseguir retornar a Ribes tal i com vaig sortir-ne: 3er a la General i 6h:23’ després.

Retall de la crònica de NacióMuntanya dedicat a la Marató dels Bastions.

A nivell d'organització es pot qualificar d'excel·lent tot plegat tal i com ho recordo de fa 3 anys: circuit perfectament marcat, voluntaris atents i amables, serveis a l’arribada absolutament immillorables... Vaig tenir una de les sessions de massatges més complertes de les que recordo en cap cursa, que crec que m’ha ajudat molt en la recuperació. I, després de menjar tant i com vaig poder, em vaig sentir satisfet de poder pujar al tercer calaix d’un podi en una prova tan exigent.


Rebent el premi de mans del Director de Els Bastions.

Han de passar 4 setmanes entre aquesta cursa i la que serà una autèntica prova de foc. El 4 de Juliol tornaré a trepitjar la Vall de Núria, d’on arrencarà la XXV Travessa Nuria-Queralt-Berga (Campionat de Catalunya d’Ultra-resistència). Queden prou dies per recuperar, analitzari planificar.