dilluns, 27 de desembre de 2010

Prova d'esforç.

Avui he realitzat una prova d'esforç a l'ICATME de la Dexeus amb el Dr. Jose Luís Doreste (campió Olímpic a Seül'88).
Fa 2 anys i mig vaig fer la primera prova d'aquest tipus, pel que avui ja sabia de que anava la història i he anat més preparat.
La prova consisteix en un electrocardiograma en repòs, mesura del greix corporal, tensió arterial, pes i el més interessant, la prova d'esforç en cinta.
Et connecten cables (com a Matrix) pel davant i pel darrera, agafant-ho tot amb una malla. A més et tapen el nas i et col.loquen a la boca una tovera com les dels tubs de fer "snorkeling".
Això al final potser és el més dur de la prova. Al no poder empassar saliva, aquesta comença a caure de la boca i baveges com un cavall. A més la gola s'asseca que fa por, sembla mentida com ens arribem a auto-lubricar inconscientment durant el dia.

La prova.
Es comença a caminar a 4 qm/h durant 1'. Després et posen a 6 qm/h, 1' més. A partir d'aquí cada minut va augmentant la velocitat i de seguida comences a trotar.
Ràpidament ja estàs a 12 qm/h (5 min/qm) i només 3 minuts després a 15 qm/h (4 min/qm).
No cal dir que ja ve el millor de la prova. La cinta va rapideta i el fet de respirar només per la boca i de tenir tot ressec, li dona un puntet de dramatisme.
Els 16 i 17 qm/h encara no resulten crítics (3:45 i 3:32 min/qm, respectivament), però a partir del 18 qm/h (3:20) ja és un ritme al que no corres mai (ni en entrenaments ni en curses) i comença la fatiga.
El minut següent, a 19 qm/h (3:10), ja comences a notar cert col.lapse, perds el control de la respiració, però amb la lleugera sensació de que encara et resta un xic d'alè per allà dintre.
Aquí m'avisen el Doctor i la infermera de que anem a fer el darrer salt, per igualar la velocitat màxima de la prova de 2008. Aixeco el polze ben amunt i mossego fort la tovera de plàstic.
Finalment, a 20 qm/h (3:00), la respiració va boja del tot, la vista es desenfoca, i noto com em cremen les cames, símptoma inequívoc de que no els hi arriba prou oxigen per l'esforç que se'ls hi està exigint. És un minut etern on els segons passen molt poc a poc.
Acabo el minut fatídic amb la certesa d'haver-me buidat del tot, que és l'objectiu de la prova, acabar-la per esgotament. Són tot just 16' de prova on arribes al límit anaeròbic cardiovascular i muscular. Si haguéssin posat la cinta a 21 qm/h ben segur hagués acabat empotrat contra la vitrina que hi ha al darrera. Però val a dir que són molt bons professionals i que saben perfectament el que es porten entre mans.

De tot l'informe, penjo la comparativa de la evolució del ritme cardíac de les 2 proves que he fet. Curiós com ha aparegut un sostre als 180 batecs, quan sempre he pogut superar els 200 en esforços grans.

Recomano la prova a tots els atletes populars que realitzin esforços importants en curses i/o entrenaments.
A partir de les dades de l'informe el Dr. Doreste ha encertat de ple els ritmes als que soc capaç de córrer actualment en curses de 10, 21 i 42 quilòmetres.